VII Torneig de futbet a Montagut

Per setè estiu consecutiu s’ha disputat el ja conegut torneig de futbet de Montagut. Un torneig on any rere any acull equips d’arreu de la comarca. És evident que aquest esdeveniment s’ha consolidat dintre les agendes del futbol comarcal.

Aquest any el torneig es va jugar durant el cap de setmana del 24 i 25 de juliol i tot i que podríem parlar d’un dels mesos més calorosos dels últims anys el temps no ens va ajudar gaire. El primer dia, el divendres, només vam poder disputar 6 dels 14 partits programats per culpa de la pluja. És per això que el dissabte vam haver de modificar l’horari per poder encabir tots els partits restants. Malgrat tot el torneig es va poder disputar sense cap incident ni problemàtica major.

Un any més la participació de jugadors del poble va ser força elevada i quasi la meitat dels equips tenien alguna arrel montagutina. De fet els campions d’enguany, el Mi nabo de Kiev, tenien jugadors locals com ara en Sergi Ferrussola que va ser el màxim golejador de la competició. Els campions també es van endur el trofeu del millor jugador del torneig que va ser en Martí Reig.

Com a novetat d’aquest any es va afegir un nou reconeixement, el trofeu FILIGRANA. Aquesta anava destinat pel jugador que despertes més l’entusiasme del públic amb jugades màgiques i impossibles. Curiosament el guanyador va ser un porter, l’Albert Palomeras de Velles Glòries, que ens deleitar amb parades i fins i tot dribblings als davanters rivals increïbles.

Mi nabo de Kiev, campions 2015

Albert Palomeras recollint el trofeu FILIGRANA

Subcampions 2015, Amics d’en Kevin Roldán.

Nova temporada del PEM

Comença una nova temporada de futbol a Montagut i aquesta vegada ho fa amb moltes novetats. El nou equip presenta moltes cares noves i començant per la junta directiva cal destacar l’entrada del nou president Carles Font, el qual substitueix en Rafel Torrent. També hi ha hagut canvis a la banqueta i aquest curs l’ocuparà el nou entrenador Paulino Sánchez. A més també s’ha ampliat la plantilla amb nous fitxatges. Però sense cap mena de dubte la novetat més destacada és la creació del futbol base. Per aquesta etapa ja hi ha tres equips formats: pre-benjamins, benjamins i alevins.

Els més menuts de tots seran els de l’equip dels pre-benjamins  i estarà format per nens i nenes nascuts els anys 2009 i 2010. Aquest equip l’entrenaran la Claudia Santaló i la Carla Picart i elles mateixes han comunicat que el seus principals objectius són la diversió i el respecte, és a dir, no volen que ningú jugui per obligació. Aquest equip entrenarà els divendres a la tarda i jugarà els seus respectius partits a casa els dissabtes a les 12:15h del matí.

L’equip de benjamins el dirigiran l’Aitor Espinosa i l’Albert Gasulla. Aquest estarà format pels nascuts els anys 2007 i 2008. Els dos entrenadors es mostren molt il·lusionats amb aquest nou projecte i han definit l’equip amb una bonica frase: “Il·lusiona’t per gaudir”. També ens han fet arribar el seu desig d’ampliar la plantilla ja que a hores d’ara creuen que és molt curta. Ells també entrenaran els divendres a la tarda i jugaran els partits com a locals els dissabtes a les 11:15h del matí

Per últim i com a més grans tenim l’equip dels alevins. Aquest a diferencia dels altres dos, que funcionen a través del Consell Comarcal, està inscrit dintre la federació catalana de futbol. Aquesta categoria que agrupa els nascuts els anys 2004 i 2005 l’entrenaran l’Arnau Vilar i en Sergi Picart. Els dos entrenadors no són debutants a la banqueta perquè ja havien entrenat durant dos anys un equip de futbol base a Argelaguer. Els dos, però, es mostren més animats que mai ja que en aquesta ocasió es defensen els seus propis colors; el negre i roig. Aquest equip serà el més matiner a l’hora de jugar els partits com a local i ho farà els dissabtes a les 10h del matí. A més a més i com a diferencia dels altres dos equips entrenaran dos dies a la setmana; els dimarts i els divendres.

Els alevins el dia del seu debut.

 

Primer entrenament dels benjamis i pre-benjamins

Tardor

Octubre 2015

Tardor  

Fa dies que dono puntades de peu a castanyes lluents i bordes que hi ha pels carrers de Girona. És tardor, el temps que més escau a la ciutat grisa i de carreus humits. S'hi celebren les fires de Sant Narcís, que aglomeren gent de totes les poblacions de la província. Per uns dies la silueta de la nòria rivalitza amb la del campanar de la catedral, i la ciutat queda presa pel soroll eixordador i la lluminària vertiginosa de les atraccions; l'olor del caliu de castanyes torrades i del sucre embafador de les pomes caramel·litzades; i el passeig per parades d'arracades i joguines fetes a mà, i per les d'engrunes de formatges artesanals i torradetes amb anxoves que els mateixos venedors de cada any donen per picar i la gentada hi pica en un no res. Els més petits -com ja els va passar als seus avis i pares quan ells també eren nens- queden totalment hipnotitzats pels colors cridaners i el moviment d'una muntanya russa, un tren de la bruixa, un laberint amb obstacles, uns anècs de pescar i núvols de sucre de color xiclet. No en tenen mai prou. Quan siguin grans recordaran la màgia amb què vivien aquests moments i en com tornaven d'orgullosos a casa comptant a quantes atraccions havien pujat. Per la seva banda, els més joves esperen amb nervis l'hora nocturna, per no faltar al seu particular ball de debutants que són les barraques. Got de plàstic en mà, fan voltes i voltes a la pista de ball de la copa amb la mirada aixecada per veure a qui es troben.  

Sota l'embalum encegador de les fires, la natura imperceptible segueix el seu curs. És tardor, potser l'època de l'any més estimada pels poetes. Els dies s'escurcen, les fulles s'envinagren, l'aire és més fi i els cels, al capvespre, són espectaculars, ben bé com quadres impressionistes fets de ditades fosforescents. Josep Mª de Segarra va captar magistralment l'apaivagament que afecta Girona, la ciutat dels quatre rius, a la tardor: Sota el pont camina l'aigua trista,/és l'aigua de la pluja de Tots Sants;/el cel és malva i rosa i ametista,/hi ha un or en els camins forans. És extremadament sensorial, l'equinocci de tardor. Els sentits s'obren golosos als esclats de colors intensos, olor de fum, tactes cruixents i a la xiscladissa dels ocells que emigren a latituds més benignes. Es diu que l'única vegada que canta un cigne és quan està a punt de morir. Igualment, les fulles de tardor es tornen de tons estridents, com un últim crit abans de debilitar-se i morir.

Amb la tardor es va deixant enrere la vida a fora, relaxada, enlluernadora i oberta de l'estiu, i es va fent lloc dins nostre el caràcter introvertit i melancòlic que li és pròpi. Els arbres muden ràpidament. Amb quatre gotes i un feble ventet es desfaran i rodolaran. Caminarem per una catifa de fulles mortes i les trepitjarem com si trepitgéssim les il·lusions d’estiu. Un poeta de llengua alemanya, Rainer Maria Rilke, es fa seu el recolliment d'aquest moment de l'any, d'impàs entre l'estiu i la tardor, i ho explica amb paraules nues i crues: Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l'estiu./Projecta la teva ombra en els rellotges/de sol i deixa córrer els vents per les planures. (…) Qui ara no té casa, ja no la bastirà./ Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,/
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes/ i per les avingudes vagarà inquiet/ d'aquí d'allà, mentre les fulles giravolten. Melancolia i tardor, una parella ben avinguda.

A la ciutat és difícil captar els canvis que produeix en el paisatge i l'ànima. Quan enfosqueix a la natura, s'encenen els llums més aviat i tota sensació de solitud es disfressa ràpidament amb bambolines que tapen el cel. Si per Verlaine “Els llargs laments/dels violins/ de la tardor/ fereixen el meu cor/ amb una languidesa/ insistent”, per a nosaltres qualsevol mínim símptoma de llangor que notem ha de ser extirpat. Faci el temps que faci cap violí no ens pot ferir. Els canvis de la natura no ens poden destorbar el nostre dia a dia. Fins i tot canviem l'hora solar per ser igual de productius tot l'any. L'avi deia que l'hora oficial no era la real, que continuava calculant. Hi ha qui, però, es troba a recés a la ciutat. Josep Mª Espinàs: “A la ciutat, cada llum que encén la tardor és estimulant com un petit toc de tardor. Quan ve la fosca, l'or de la tardor s'apaga en les fulles dels arbres del bosc, però ressuscita als carrers i posa una mica de llum a les cares”. Al vespre, el qui està tristoi, troba un recés càlid caminant entre el brogit de gent, botigues i cotxes. Dins l'anonimat, se sent acompanyat per la fressa constant que hi ha de fons. Recollir-se en l’aparador de llum taronjosa, potser d'una llibreria d’aspecte minúscul que alberga en secret prestatges infinits, és reconfortant.

Tots Sants. Toquen les campanes de les nou al campanar de l'església d'Oix. El poble té un aspecte fantasmal dins la boira del matí. No hi ha ni una ànima vivent pels camins dels voltants. La boira fascinava Josep Pla, segurament l'escriptor més citat de la literatura catalana, que, tampoc jo, no em puc estar de citar. Deia que amb la boira el paisatge sembla irreal, que flota. Aleshores: “Les més agres figures esdevenen roures centenaris, les cases més modestes es transmuten en fabulosos castells i, sobre els rostolls esquilats, s'hi fa un baf entre verd i blavís, com si fos un prat d'herba densa i fresca”. Avui, Oix, enmig de la boirina plujosa i el cel grisós, fa tot l'efecte de ser un poble de novel·la medieval, a les envistes del castell i les bromes de fum de les cases que han començat a desembussar les xemeneies.

Quina olor de fum que fa. Deuen cremar feixos en algun hort. El vent s'ha endut les fulles d'arbres del camí. Hi queden, ara, branques esfilagarsades. L'únic que sembla impertorbable als embats del temps són els xiprers del petit cementiri. Es troben entre el cel i la terra i des de l'antiguitat que se'ls ha donat un valor espiritual. El símbol de dol d'aquest arbre el trobem en un d'aquests poètics mites grecs de les Metamorfosis d'Ovidi. Explica la història de Cyparissus (Xiprer en l'actualitat), un noi estimat pel déu Apol·lo, que va disparar una fletxa a l'aire mentre probava un arc, amb tanta mala sort que va fa ferir de mort al seu millor amic, un cérvol sagrat que tenia banyes d'or i garlandes de pedres precioses, que l'acompanyava arreu. Desconsolat, va demanar als Déus que l'ajudessin a plorar per sempre més la mort d'aquell cérvol estimat. És així com Apol·lo el va convertir en un xiprer, que simbolitza dol i dolor pels éssers estimats. Plora eternament la mort dels altres i els fa costat en el seu dol.

La mort al poble. Altra vegada Rilke. Altra vegada el binomi ciutat i poble que exaltava a la seva novel·la Els apunts de Malte Laurids Brigge. El protagonista, un noi de poble, se'n va a la gran ciutat de Paris quan començava a ser una gran urbs, pels volts del 1900. Allà hi veu la vida deshumanitzada i impersonal. Ficats en la inèrcia urbana, és fàcil perdre el nord entre tants estímuls i que la mort quedi relegada en algun lloc polsegós, com si no anés amb nosaltres. Allà hi veu morts petites i banals, sense cap cerimònia. Del poble, en canvi, diu: “Quan hom mor a casa, és natural que la gent triï aquella mort. Tots han tingut una mort pròpia. Abans se sabia (o potser ens ho imaginàvem) que portàvem la mort a dins, com la fruita el pinyol. Hom tenia la mort, i això us donava una dignitat peculiar i un callat orgull.” En un poble, per a tota persona que mori, la seva mort no passarà desapercebuda, sinó que la recordaran les campanes amb el toc de difunts. Se'n parlarà per les cantonades. El primer de saber-ho començarà a marcar números dels veïns que té anotats en una llista de cases “Can”, “Cal” i “Cala”. Es deixarà a la bústia una esquela. Sigui qui sigui que mori, més o menys estimat, amb més o menys diners, se li retrà un cerimonial que el reconeixerà i el recordarà. El difunt continuarà formant part de la vida del poble.

Comença a plovisquejar, un "siri-miri" persistent. El paisatge regalima, xop d'aigua. El cel tot gris, baix i carregós. L'equinocci de tardor és un aperitiu de l'hivern que ja truca a la porta, impacient. És curt. D'aquí que a vegades se l'anomeni la primavera de l'hivern. Comença el tombant del fred, i creix el desig d’arraulir-nos a dins, llegir i fer torrades vora un foc ben viu, i contemplar les guspires dels tions com espeteguen. I que les guspires ens flamegin els ulls de vívides imatges d’ensonyament. I, sobretot, ens rondarà la pregunta del milió de dòlars: Es faran bolets?

Judit Baseiria Martí

Al.leluia! Ha finalitzat una altra fase d’obres a Sant Aniol!!!!

 

A mitjans de setembre s’han vist acabades unes obres del tot esperades i desitjades pels Amics de Sant Aniol d’Aguja. Unes obres que s’iniciaren el 8 d’abril i que, amb molt d’esforç, però també il·lusió, ens han portat a veure la coberta de la rectoria de Sant Aniol acabada el 17 de setembre. Una coberta, la de l’edifici principal, que haurà d’aixoplugar moltíssims excursionistes i visitants en general. Talment anys enrere. L’objectiu d’aquestes obres recordem que és retornar la funció de refugi de muntanya al vell edifici rectoral. Així doncs, avui amb un bon somriure us anunciem aquesta bona nova. Una situació que molts potser ja haureu vist en directe o bé mitjançant alguna foto però, en definitiva,  una situació de la qual els Amics de Sant Aniol estem molt orgullosos i satisfets. Era, com hem dit abans, unes obres molt esperades i, avui, veure fet realitat allò que fa pocs anys era quasi increïble és d’una satisfacció enorme. La millor explicació és que pugeu a Sant Aniol i visiteu personalment l’estat actual. És d’agrair l’esforç de tantes i tantes persones, entitats, empreses i establiments, ens…públics i privats,

i tots els que amb el seu gra de sorra ho han fet possible. I res millor dit, perquè us posem per exemple que en menys d’un mes (agost), s’han pujat més de 8 tones de sorra a l’esquena per aquells viaranys. Un treball de formigues. Gràcies als centenars de visitants que fent cas a les propostes dels Amics de Sant Aniol han anat pujant les bossetes de 5kg aproximadament que trobaven preparades a la Muntada (inici del sender). A més de teules i altres materials que els paletes anaven demanant en el transcurs de les obres. També molt importants els camps de treballs que s’han anat realitzant al llarg d’aquest període i, com no, els campaments que van realitzar a mitjans d’agost els joves de la Secció “ la Traça” del Centre Excursionista de Banyoles.

Semblava que mai arribaria el moment però sí, tota la burocràcia a punt i el material des de finals de gener allà preparat. Els paletes feien camí del Gomarell amunt, dia rere dia i les bigues es començaven a posar a lloc. La cosa ja començava a tenir un altre color però als pocs dies s’hi veieren els cabirons col·locats i al seu damunt les fustes (matxembrats). Ara sí que es veia ja la coberta feta…però no, seguidament hi veiérem els aïllants i la capa de compressió al damunt…ara sí, des de l’interior ja estàvem a aixopluc i no veies el cel. Fita quasi assolida. Un esforç complementari ens portà a veure les primeres teules col·locades així com les tres xemeneies, previstes en el projecte, formades. Amb tot, arribàvem a mitjans setembre i la teulada quedava totalment acabada.

Després d’aquesta fase, repte que s’esperava  des de temps  molt allunyats,  ara toca mirar endavant i anar preparant sense fre les properes fases. Això implica moltíssima feina desinteressada de molta gent però, amb la il·lusió que aquest projecte ens ha transmès, segur que no defallirem i si ens hi acompanyeu encara a,b més motiu. Demanem com sempre la col·laboració de tothom ja sigui participant a camps de treball, fent-se amic-col·laborador per tan sols 10€ mínim a l’any, fent alguna aportació (mecenatge) d’alguna quantia més elevada…  etc, etc , etc. També ens caldrà portar a terme la molt feixuga tasca burocràtica, realització de projectes, petició de  permisos, tramitació de subvencions, busca de mecenatges …

Cada dia que passa tenim més clara la certesa que aquest projecte, que inicialment semblava impossible, de mica en mica es fa realitat. I ara ja podem dir que  l’històric edifici ja està SALVAT. Començarem aviat a pensar a realitzar les passes necessàries per al seu funcionament, tant de papers com de més obres a l’interior. I que d’aquí a un temps l’obertura definitiva sigui una realitat. Però encara passaran algunes publicacions com aquesta per anar-vos informant del procés en tot moment. Però com heu anat veient això no té aturador i siguem tots molt conscients del que això representarà pel bé de la Vall d’Aguja , pel municipi de Montagut i Oix i per l’Alta Garrotxa en general. Tenir aquest equipament en aquest lloc en concret ofereix un ventall de possibilitats que ens porten fins i tot a reforçar i a multiplicar la relació interfronterera entre la Catalunya Nord i el Principat. Les fronteres són administratives però no físiques i el refugi encara ho farà més real. La història ens recorda la importància interfronterera del lloc i, avui, podem constatar que turísticament també és punt capital a no menystenir. Fem doncs, tots plegats, possible la continuïtat de les seves obres i així ben aviat tots en podrem fer ús i gaudi.

També cal esmentar les obres de millora que s’han portat a terme en el camí, des de la Muntada (zona del Gomarell)  fins a la gorja del Citró. Unes millores que ha impulsat i gestionat el Consorci de l’Alta Garrotxa per tal de retornar al camí el vell ús d’animals de bast. Totes aquestes millores van encaminades a un únic objectiu del qual ben aviat tots ens en sentirem plenament orgullosos.

De moment, molt contents d’explicar-vos aquesta última fase portada a terme  amb l’esperança que en les properes publicacions ja podrem tornar donar bones notícies. Així doncs, deixeu-nos proposar-vos una visita a la zona. Arribats a Sant Aniol us convidem a apropar-vos a la Font, asseieu-vos al banc i mireu la vella rectoria. La seva teulada llueix d’allò més i el cor segur que bategarà d’alegria. De seguida et vénen a la ment vells episodis, aventures, anècdotes… viscudes en aquest equipament i la visió mig perduda ja us portarà a veure el projecte finalitzat: el refugi de sant Aniol en funcionament 40 anys després de la seva obligada clausura . Però, siguem realistes, obrim els ulls… i ajudeu a fer realitat aquesta última visió.

 Al·leluia! La coberta de Sant Aniol està acabada.

Amics de Sant Aniol d’Aguja

L’Obra Social “la Caixa” col·labora, una vegada més, amb els Amics de Sant Aniol d’Aguja

Us comuniquem que, per tercer any consecutiu, l’Obra Social “la Caixa” ens ha ajudat a tirar endavant la rehabilitació de l’antiga rectoria de Sant Aniol per destinar-la com a futur refugi de muntanya, tal i com havia esdevingut dècades enrere.

El dia 28 de maig de 2015 el Sr. Josep Blanch, en representació de l’entitat financera, i en Quim Oliver “Xari”, en representació dels Amics de Sant Aniol, signaren a Girona el conveni de col·laboració per un any més. L’Obra Social “la Caixa” atorga al projecte 10.000€, que aniran destinats a la 3a fase d’obres, la qual ha consistit a refer la coberta de l’edifici principal. D’aquesta manera, l’entitat financera ja ha aportat 30.000 euros en tres anys. Estan destinats a un equipament que dignificarà l’entorn natural de la vall d’Aguja, situada al cor de l’Alta Garrotxa, com és la recuperació d’un edifici històric i punt de referència per a la cohesió social entre els dos vessants de la frontera. Un autèntic punt de trobada interfronterera. Un centre d’interpretació de l’Alta Garrotxa en totes les seves vessants.

Els Amics de Sant Aniol volem expressar el nostre agraïment per aquest suport rebut, el qual ens esperona a continuar lluitant “PER UN REFUGI AMB COS I ÀNIMA”. Un projecte destinat al bé comú i a la millora dels nostre país. Tant de bo que ben aviat es pugui posar al servei de tothom.

Amics de Sant Aniol d’Aguja

Casal d'estiu 2015

Un any més Els Xirucaires hem organitzat el Casal  d’Estiu, on el centre d’interès ha estat la Volta al món. Hem viatjat per continents com Àsia, Amèrica del Sud, Amèrica del Nord, Oceania i Àfrica. En cada viatge hem realitzat activitats que ens han dut a conèixer la cultura del països: disfresses, cuina, símbols, jocs tradicionals de cada país, danses, música,… Tot això dins una programació setmanal on hem realitzat les activitats diàries: piscina, jocs d’aigua, gimcanes, curses d’orientació, tallers,…. Sempre relacionades amb el continent que treballàvem cada setmana.   

Aquest any com a novetats i enllaçades amb la temàtica hi ha hagut activitats extraordinàries: sortida al Bosc dels Impossibles de Pals on els nens/es es van sentir com autèntics aventurers; també vam fem inflables on els nens/es es van convertir en reis de la Selva; a la piscina ens vam submergir en el món màgic dels contes; vam viatjar una nit fora de casa, a la rectoria de la Vall de Bianya, on vam passejar pels boscos i vam fer tot tipus d’activitats.

I aquest any com a sorpresa final hem fet la festa de l’escuma amb xeringada de colors.

I aquest any també hem comptat amb l’ajuda dels nens i nenes de la brigada, que han col·laborat en tot moment, i des d’aquí els volem agrair la feina feta.

Agrair a l’Ajuntament de Montagut i Oix la seva col·laboració en el Casal d’estiu , i per comptar amb nosaltres com agent socialitzador del poble.

I finalment donar les gràcies als pares i mares per la confiança que han dipositat en nosaltres a l’hora de dur els seus fills al casal dels Xirucaires. Hem passat un estiu diferent i molt divertit , on hem disfrutat molt amb els vostres fills i filles. L’estiu que ve molt més!!

Viu l’estiu!

Equip dels Xirucaires.

Activitat a la piscina

Estiu.

Calor.

Suor.

Tovalloles.

Xancletes.

I banyadors!

Aquest mes de juliol la piscina de Montagut estava a vessar! I no és de menys! La calor ens fa posar a tots els peus en remull, i, a més, amb la gran oferta d’activitats que s’hi han fet !

Cada dijous, cinema a la fresca!

El dijous 9 de juliol la Marietta ens va fer passar una bona estona amb els contes i cançons per a petits consumidors. 

El diumenge 12 de juliol, dins les activitats de Mulla’t per l’esclerosi, el torneig de waterpolo va ser molt lluitat!

A les tardes, cursos de natació, per als més petits de la casa (fins a 3 anyets) , pels no tan petits (3-12 anys, iniciació i perfeccionament), i per les ja fetes (perquè totes érem dones! L’Epi devia estar content!  Aquagym els dilluns i dimecres).


Anem cap a la piscina !!