En la ruta de Sadernes fins a Sant Aniol, en els últims anys, poc ha canviat el paisatge. Però algunes coses atrapen immediatament l'ull. Una d'aquestes coses és la restauració de l'hostal de St. Aniol. Però vull parlar d'un altre canvi: la gent que actualment habita "La Muntada", prop del Gomarell, que durant gairebé trenta-cinc anys va ser una runa i ara fa deu anys que està habitada. Òbviament restaurada sense ornaments moderns, fent semblar que sempre va ser així.
Qui són aquestes persones que, pel que sembla, se senten com a casa al cor de l'Alta Garrotxa, lluny de la civilització, quan no desconnectats d'ella per la riera de Sant Aniol després d'uns forts aiguats?
Decideixo fer una visita a la Michi, una dona prima i delicada d'Alemanya, de 47 anys, i un holandès amb cabells llargs i canosos. Ell es diu Maurits (aquí conegut com Maurici), i té 58 anys.
Com van acabar en un lloc tan remot? «Fent una bona cerca» Maurici diu rient. «Volia anar durant anys cap al sud, cap a condicions més naturals i millors. Però crec que per a un nen de 13, 14 anys un lloc com aquest no és adequat per viure-hi, a més de l'escola, l'idioma, la pèrdua d'amics...» Així que van marxar d'Holanda quan el fill d’en Maurits va acabar l’escola i se'n va anar a viure de forma independent.
Quan van començar aquesta aventura, la Michi i en Maurits només feia dos anys que es coneixien. La idea inicial era trobar un lloc amb diverses cases, on unes quantes famílies poguessin viure amb independència entre elles i treballar de forma conjunta la terra. Però això va resultar ser una mica massa ambiciós. «No s'ha trobat a les persones adequades per fer-ho i tot va resultar molt més car del que s'esperava. Estàvem una mica ingenus. Gent veritablement de ciutat sense experiència en la construcció ni com a camperols, i pensàvem reformar una runa en un any o dos. Ara som 14 anys aquí i encara la Muntada no està acabada. En realitat ens volíem anar directe per La Quera, però això va ser simplement massa ambiciós, considerant el volum d'aquesta runa.»
«En els primers anys ens va costar “una mica” contactar amb l'entorn», diu en Maurits amb certa ironia. Hi va haver fins i tot un article força negatiu sobre la parella en el diari El Punt. «Vam tenir poc coneixement de la cultura i la comunicació. Fer servir el català sovint va crear problemes per fer-nos entendre», diu Maurici. «Vaig pensar bastant ingènuament comprar un tros de terra i després decidir el que passa allà. Potser això pugui funcionar a Holanda. Però, primerament, a Holanda no es pot comprar un bosc de 300 hectàrees amb molts camins a través d'ell, on centenars d'excursionistes estan caminant durant anys». Així que hi va haver un munt d'enfrontaments al començament. «Cal adaptar-se com un nouvingut a la cultura local, però un està encara atrapat en les seves velles idees. Integració porta temps, és cert.» Un altre desavantatge que té Maurici és la seva sordesa. Així, el català va demostrar ser un gran obstacle. «Maurici pot llegir els llavis», diu la Michi, «però això no li va bé en un altre idioma».
«I», va dir Maurici, «sobretot no en un llenguatge tan tancat com el català. Castellà és molt més obert i, per tant, més fàcil d'entendre per a mi. També em resulta frustrant que encara no puc seguir una conversa en català. Això em deixa fora».
Els primers cinc anys la parella va viure en una caravana de fusta adquirida a Holanda i van començar amb entusiasme la restauració de la Muntada. Amb l'ajuda d'un paleta experimentat, primer es van aixecar de nou les parets i el sostre. «Construcció de murs amb pedra natural és en realitat l'únic que em semblava massa difícil fer. Realment és un art que no es pot simplement aprendre. A part d'això, Michi i jo vam fer tot nosaltres mateixos. També és curiós que moltes persones ens van dir que, una vegada acabada, podríem gaudir de la casa. Però nosaltres veiem això de manera diferent. El procés d'acumulació, aprendre i créixer ja és gaudir. La casa creix amb les teves mans».
Finestres, portes, aigua, electricitat, calefacció per terra radiant (a través de l'estufa de llenya Hergom), terra de rajoles, llauneria, enguixar, ho van fer tot ells mateixos. A vegades a través de l'assaig i l’error.
«Algunes coses que mai havíem fet abans. Però tu llegeixes una cosa en una revista, preguntes una altra cosa a un expert... s'aprèn mentre ho fas. Per a mi aquesta és l'essència de la vida. No tingueu por de provar alguna cosa nova. En realitat s'aprèn més dels fracassos que dels èxits».
La Michi subratlla que el suport de la gent del voltant és essencial. «El primer mig any vivint a la Garrotxa ens vam instal·lar amb en Jesús i la Pilar de "El Trull" (Barri Vilars). Estàvem començant a entendre com realment és la vida campestre. Ens van iniciar primer a conrear hortalisses, treballar amb una motoserra i desbrossadora... Vam conèixer també moltes persones de la zona. Gent que tenia més experiència en la vida a les muntanyes. Al principi, quan vam venir a viure a la Muntada, sovint rebíem ajuda dels nostres veïns i amics. No pots continuar sense un cop de mà dels teus veïns i amics en un lloc tan salvatge. Ara estem feliços de poder tornar una mica d'ajuda als altres».
A Holanda en Maurici va treballar com a redactor autònom. Però el món de la publicitat va començar a ser una mica decebedor, massa comercial, i ell va pensar que, essent un noi espavilat, no seria gaire complicat trobar una feina aquí. «També va ser més complicat que pensava, però, després d'haver comprat una petita excavadora per restaurar i mantenir la carretera, gairebé sense voler em vaig trobar fent de maquinista. A vegades contractat, a vegades com a independent. Malauradament, en els últims anys les feines són difícils a trobar».
Els problemes amb el treball van començar fa uns anys, quan l'accés cap a la Muntada es va ensorrar en un accident amb una màquina. Va ser durant gairebé un any que en Maurits no podia sortir amb el seu tractor i maquinària per anar a treballar. Tant per a la Muntada com per a Can Agustí va ser un any molt difícil perquè res podia ser transportat. Especialment per a Can Agustí, perquè allà hi ha desenes d'animals que necessiten ser alimentats. «Des d'aquest moment, el treball amb les màquines en realitat mai es va tornar a recuperar. Però ara guanyo les garrofes com a paleta en un lloc i fuster en un altre, faig venda d'una mica de llenya. Sempre hi ha alguna cosa».
«I gràcies a l'hort, un senglar dels caçadors, la llenya del bosc per a escalfar la casa i una mica de la vida moderada, ens salvem la vida». Maurits llença una mirada perduda.
«Queixar no seria just. A causa que la hipoteca era massa cara, vam vendre la Quera l'any 2008. Per tant, la nostra casa va donar els seus fruits ara. La Muntada és també un lloc bonic. Podem dir que hi ha moltíssima gent que no té una sort tal com nosaltres.»
Ara com ara estan força ben establerts. «Especialment amb les altres persones que viuen a les muntanyes. Considerem que són veïns de debò, encara que alguns viuen a una distància de més de 10 km!!!». Els seus únics veïns a prop casa seva són la família que viu a Can Agustí i amb ells s'hi troben molt bé.
«Són gent molt agradable», diu Michi, «tot i que venim de mons diferents, sembla com si foren família nostra. Maurici fins i tot anava uns dies a Holanda amb en Llorenç per deixar-li veure el seu món».
Tot i que hi ha poc treball remunerat, romandre assegut allà a la Muntada no és una opció. Sempre hi ha l'horta, ha d'haver-hi llenya per a l'hivern, l'herba segada, feina a la carretera... «Qualsevol persona que visqui en un lloc tal com el nostre, sabrà que la feina mai acaba. Sempre hi ha alguna cosa a fer. Afortunadament, perquè, tot i que m'agrada molt llegir i fer coses domèstiques —tot i que no sap parlar bé el català pot llegir-lo i té una extensa col·lecció de llibres sobre Catalunya i la Garrotxa—, m'agrada sobretot remenar fora de casa», diu Maurici.
Això també val per a la Michi: enforna pastissos i galetes i prepara conserves de fruites i de verdures per a l'hivern. El que li agrada més són les feines a l'hort.
De tant en tant viatgen a Holanda, on en Maurici té dos néts. «És una mica lluny, però si vols apreciar com aquests nens creixen, has d'anar-hi amb regularitat. Algunes vegades vénen cap aquí, és clar!»
I el futur? «Si és possible, llavors envellir aquí. Tornar a la ciutat o a Holanda ja no és una opció. Creiem que és realment collonut aquí. Tenim molts amics i gaudim de moltes coses, com per exemple les ratafies anuals, l'Aplec de Sant Aniol, una excursió ocasional... La nostra última sortida que vam fer era cap a l'Escales!
»Només aprendre català, probablement, no succeirà en aquesta vida. Ho sento per això».
Entrevistador: Stendert Dekker
