Lluïsa Amenós
www.actiweb.es/lluisaamenos
 |
Vista general de la porta ferrada de Sant Pere de Montagut
|
FITXA TÈCNICA:
Porta ferrada de sant Pere de Montagut
Ferro forjat i clavat sobre posts de fusta. Aliatge de coure incrustat (forrellat i escut de pany)
Època medieval
Observacions: la datació concreta resta pendent de futures anàlisis al batent de fusta i a les plaquetes metàl·liques incrustades.
Les portes ferrades són segurament els elements patrimonials més emblemàtics de l’art romànic català i constitueixen el principal tret identificatiu de les esglésies pirinenques. Val a dir, no obstant, que malgrat l’elevat nombre de portes conservades, només unes poques són datables al període romànic.
Les portes ferrades es caracteritzen per tenir clavades diverses peces de ferro en la superfície externa del batent, amb la doble funció d’unir les posts juxtaposades i de eforçar els accessos als edificis o als antics recintes emmurallats. Les ferramentes conservades al Pirineu català presenten un disseny molt senzill, basat en un seguit de faixes o registres horitzontals que configuren un dibuix simètric. Cada faixa és constituïda per una llarga tija horitzontal que ocupa l’ample del batent, de la qual neixen un nombre variable d’espirals cap amunt i cap avall. El perfil de ferro pot ser un passamà pla, com a Montagut, o bé decorat amb canals o estries.
Partint d’aquest disseny bàsic, es documenten versions més complexes o riques en decoració que s’inspiren en els models internacionals procedents de centreuropa. En tenim exemples en les portes ferrades representades al frontal de Sant Jaume de Frontanyà (Museu de Solsona), executat vers l’any 1300.
Algunes ferramentes, com les de Santa Maria de Lluçà i Santa Maria de Covet, estan decorades amb caps d’au i de rèptil als extrems. Les aus, representades a l’ull de les espires, es caracteritzen per tenir un bec llarg i corbat, semblant al d’un pelicà o una àliga. Els caps de rèptil s’han associat amb dracs i serps. Les ornamentacions d’espirals combinades amb caperrons d’animals fantàstics són força freqüents en els llibres miniats medievals –especialment en les lletres que encapçalen els textos escrits. Sabem del cert que aquestes dissenys servien de model a la resta d’arts decoratives (vitralls, ceràmiques, forja...) i, fins i tot, que es recollien en forma de repertoris ornamentals o àlbums de dibuixos. Les portes de Lluçà i de Covet són la traducció en ferro d’una pintura que ornamenta la caplletra d’un còdex
conservat a la Biblioteca Episcopal de Vic.
Algunes portes mantenen els tiradors originals romànics, com la de Santa Maria de Covet. Els elements més característics d’aquestes peces són el casquet hemiesfèric central, els motius calats de la placa i la decoració de l’armella a base de punts alternats amb línies en ziga-zaga.
En època medieval, les portes fermaven exteriorment amb pany i forrellat i reforçaven el tancament interior amb embarrats. El pany d’aquesta època respon a una estructura senzilla, constituïda per una caixa embotida a la fusta i envoltada d’una placa de perfil còncau i vèrtexs perllongats. El forrellat acostuma a presentar el característic cap de drac a l’extrem. El de Santa Maria de Serrallonga porta, a més, una inscripció i un crismó gravats que permeten datar-lo al
segle XII. El text, escrit en llatí, ens recorda el nom del ferrer que el va executar: “Bernat, ferrer, em féu de bon grat”.
A Catalunya tenim força forrellats similars al de Serrallonga, però ben pocs són datables als segles del romànic. Tots ells presenten el característic cap d’animal emplaçat a l’extrem d’una barra que suggereix la figura d’una serp o d’un rèptil. Si bé és difícil saber amb exactitud de quin tipus d’animal es tracta, tant el llenguatge simbòlic com les arts plàstiques medievals indiquen que podria tractar-se d’un drac. Des d’èpoques ben reculades, el drac ha format part de l’univers decoratiu dels objectes de ferro, especialment d’aquells vinculats al foc, com els clemàstecs, els capfoguers o les làmpades. Associat a la defensa i a la vigilància, aquest animal expressa l’origen tel·lúric del ferro transformat per l’home gràcies al control del foc. La facultat protectora del drac es veuria reforçada amb el crismó que presideix el nus d’alguns forrellats, com l’esmentat de Serrallonga, el de Santa Maria del Vilar de Reiners (Vallespir) o el de Sant Feliu de Rocabruna (Ripollès). El crismó és un element característic de les esglésies romàniques del Pirineu. Emplaçat generalment a la portalada, el podem trobar a nombrosos temples de la Ribagorça, el Pallars Sobirà, la Vall d’Aran i els Pirineus francesos.
 |
| Detall del forrellat |
La porta de Montagut conserva dos forrellats amb els seus respectius panys, tot i que només el de sobre és original. El conjunt, força excepcional a casa nostra, combina el treball de forja mb una delicada decoració a base d’incrustacions de bronze o de llautó (caldria comprovar l’aliatge amb analítiques). Si es tractés de llautó (aliatge de coure i zinc), la ferramenta no seria anterior al segle XVI. Justament aquesta data coincideix amb l’època de màxim esplendor del temple i amb la construcció del retaule renaixentista de Pere Mates.
El forrellat consta d’una barra de secció poligonal profusament ornada amb motius geomètrics: als extrems s’hi disposen dues franges de petits cercles incisos que flanquegen un motiu central constituït per plaquetes de bronze o llautó incrustades, bona part de les quals ja s’han
perdut. Val a dir que la barra presenta evidències de trencament a l’extrem dret, la qual cosa en dificulta la lectura formal completa. No obstant això, tenint en compte els nombrosos forrellats conservats, no és forassenyat suposar que podria haver finalitzat amb el característic cap de drac. El nus paral·lelepipèdic portava aplicada una peça ovalada, de la qual només es percep l’empremta. La maneta encara conserva els forats on encaixaven les sis barretes en forma de cordonets, un motiu ornamental força habitual en els forrellats medievals, com l’esmentat de Serrallonga. Les armelles van folrades amb una fina planxa de bronze o llautó.
L’escut del pany de Montagut és també excepcional. Consta d’un pany embotit a la fusta i una placa de format quadrangular que presenta els quatre costats còncaus i els vèrtex perllongats.
Tot el seu perímetre és perfilat per una sanefa que combina una ranglera externa de petits cercles punxonats amb una altra de plaquetes de bronze o llautó incrustat. La forma de l’escut és plenament medieval, a l’igual que els dos claus de cabota esfèrica que la fixen a la fusta.
Els ferros originals no restaven despullats. Sabem del cert que les ferramentes de porta es revestien amb una capa de pintura o de daurat i sovint es clavaven a sobre de la fusta folrada amb cuir vermell (se’n conserven restes a les portes de Sant Julià de Brioude i Saint-Jean d’Orcival). Aquesta solució, habitual també en els ferros aplicats al mobiliari, permetia protegir el ferro de la corrosió i realçar el treball de forja. Els ferros de Montagut podrien haver-se ennegrit mitjançant l’empavonat, amb l’objectiu de ressaltar el daurat del bronze o llautó.
|
Portes ferrades representades en capitells del claustre de la seu d’Elna
 |
Aquesta tècnica, documentada des d’antic, fou abastament utilitzada per la metal·listeria àrab, molt apreciada en els regnes cristians peninsulars.
La porta ferrada de Montagut tancava l’accés principal de l’antic edifici medieval, de dimensions força més reduïdes. L’any 1669, fou reformada i reinstal·lada a la nova façana barroca: ho delaten les ampliacions afegides a la part superior del batent i la desordenada disposició dels claus.
El disseny de les ferramentes romàniques s’ajusta plenament a la concepció medieval de l’edifici religiós. Els programes escultòrics que decoraven les portalades estaven íntimament relacionats amb la significació del temple com a espai de la renovació diària del misteri de la redempció. L’espiral era un motiu carregat de gran significació simbòlica i la seva presència a la porta principal estaria destinada a reforçar el seu valor com a element de pas del món sensible
al món diví. Aquesta idea apareix ben explícita en algunes inscripcions conservades a les llindes de pedra, com la que presidia una de les portes d’accés a la seu romànica de Girona, on s’hi llegeix: “Sóc la porta de la vida; veniu joiosos, a través meu, al regne del cel; no sóc closa a cap fidel”.
Per saber-ne més:
AMENÓS, Lluïsa; «Les portes ferrades romàniques al sud del Pirineu Català», Quadern del Museu Episcopal de Vic, núm. 3 (2009), p. 57-92.
