En Pol Espinosa es proclama campió de duatló de muntanya

En Pol Espinosa Valero, veí de Montagut i triatleta del Club Natació Banyoles, es proclama campió del circuit català de Duatló de Muntanya després d’haver disputat 6 proves i fet podi en totes elles i ha aconseguit uns grans resultats en les diferents competicions que ha disputat durant la temporada 2015/2016. Apassionat de l’esport, no és difícil trobar-lo corrent o en bicicleta pel nostre municipi. L’any passat, en la seva primera participació en el Campionat d’Espanya de Duatló de carretera, que es va celebrar a Soria, ja va demostrar el seu bon estat de forma obtenint una 27a posició general i 3r millor català.

D’altra banda, ha realitzat les proves de detecció de talents del CAR (Centre d’Alt Rendiment) on, amb uns temps de 1’06” als 100 metres de natació i  2’46” als 1000 metres de carrera a peu, va demostrar ser l’atleta més complert del seu Club.

Actualment es prepara per una de les proves més importants de la temporada: el Campionat d’Espanya de duatló de carretera que es disputarà el 2 d’abril a Cerdanyola. 

El temps a Montagut: any 2015

                   Imatges de l'aiguat del 3 de novembre

El 2015 passarà als annals de la meteorologia com un dels anys amb l'estiu més calorós des que hi ha registres. En aquest sentit és tan rellevant la temperatura màxima assolida com el fet que les altes temperatures es van mantenir durant molts dies, fent que la temperatura mitjana resultés, també, molt elevada. Els mesos d'hivern també van ser excepcionalment suaus, doncs no es van enregistrar temperatures negatives en cap cas.
Un altre fet destacat varen ser els episodis de fort vent, un meteor poc habitual al nostre poble.

MES	TEMP. MÍNIMA	TEMP. MÀXIMA	LITRES PLUJA	A DESTACAR
GENER	2	20	24	Dies 23, 24 i 25: fort vent
FEBRER	4	25	15	Dies 4 i 22: fort vent
MARÇ	0	20	211,5	Dia 5: fort vent
ABRIL	2	25	57,5
MAIG	5	37	29,5	Dia 16: fort vent
JUNY	11	41	180	Dies 8, 14 i 15: forta tronada
JULIOL	13	42	79
AGOST	9	32	101
SETEMBRE	6	25	83
OCTUBRE	1	25	45,5
NOVEMBRE	0	25	105	Dia 3: forta riuada que cobrí el "passallís" de Tortellà. Dies 24 i 26: fort vent
DESEMBRE	4	25	0
TOTAL LITRES PLUJA			931

Joan Oliva

Sabies que…(Cal Ferrer)

Extracte del Registre de la Propietat

Sabies que…

cal Ferrer és una de les cases més antigues de Montagut? Formava part de la sagrera, el terreny sagrat que, posat sota la protecció i immunitat eclesiàstiques, envoltava les esglésies consagrades. En definitiva, hauria estat construïda durant l’edat mitjana.

És inevitable preguntar-se què ha estat de cal Ferrer durant tot aquest temps, i hem trobat algunes respostes en la memòria de la gent més gran i en algun document; perquè el seu nom no deixa cap dubte però, evidentment, no sempre ha estat una ferreria. Només des que l’any 77 del segle passat va ser adquirida per l’Ajuntament, pel valor de 175.000 pessetes (en euros? fent una conversió ràpida i tenint en compte la inflació ara serien uns 8250 €), ha tingut diversos usos. Probablement, de la construcció primigènia també en deu quedar ben poca cosa, o res: el cementiri arribava a tocar de la façana de la plaça de la Joventut i per tant només existia l’entrada de la plaça de la Llibertat, el número de plantes ha anat canviant...

Els primers propietaris que apareixen en el Registre de la Propietat són els mare i fill Sabina Guardiola i Miquel Balat, als quals se’ls va embargar, juntament amb dues altres propietats, per valor de 25.696 reales l’any 1862, només uns vuit-cents anys després de la construcció. Sis anys després naixeria la pesseta i al cap de cent trenta-un anys, l’euro.

En aquell moment, la finca passà a propietat d’en Francisco Surroca i Pineda, veí d’Argelaguer, qui en morir l’any 1879 la deixà en herència «a su amada esposa Catalina Font de quien ha recibido i espera recibir muchos i agradables sevicios quedando la misma encargada de hacer celebrar por su alma los pios sufragios que su amor y agradecimiento le dictaren».

En morir aquesta senyora, l’any 1903, a la inusitada edat de 90 anys, va passar a mans del seu nebot Pedro Font Fontané, veí de Santa Pau i que va morir a les Planes l’any 1929. De la seva filla Carmen Font Collelldevall, casada amb l’hereu de mas Llover de les Planes d’Hostoles, passà als seus néts, Pere i Montserrat Llover, l’any 1956.

Com veieu, durant tots aquests anys, cap propietari tenia gaire relació amb el poble i, per tant, podem pensar que la casa sempre havia estat arrendada.

Es veu que aquests dos germans no tenien gaire bona relació. Tan malavinguts estaven que, quan l’Ajuntament els va comprar cal Ferrer, per formalitzar la venda van acudir amb sengles advocats. (175.000:2) – minuta –plusvàlua… Ja ens ho haurien pogut regalar, no?

Els últims llogaters van ser els Puxeu, una família de ferradors que vivien a cal Sagal, una de les finques de l’actual plaça Llibertat i en aquell moment Plaza del Generalísimo. A cal Ferrer només tenien el taller on ferraven els animals i esmolaven els volants dels segadors. Això quan no tancaven per anar a França a fer la verema. Ja sabem, doncs, d’on li ve el nom actual, a la casa.

Els Puxeu van deixar la ferreria al voltant de l’any 30. Durant la guerra civil s’utilitzava per a acollir refugiats, i en temps de la postguerra va ser ocupada per la Guàrdia Civil.

Uns anys més tard l’Ajuntament en faria usdefruit com a casa d’acollida per a gent necessitada. Un dels últims ocupants va ser en Manel de las «hermanitas» de Banyoles, un home desvalgut en perdre les dues mans i la vista en una explosió les circumstàncies de la qual ja ningú recorda. Més tard, quan ja era propietat de l’Ajuntament, s’hi van fer reformes: es va abaixar un pis i es va refer la coberta. El cost d’aquella obra va superar la inversió feta en la compra de l’immoble.

A partir d’aquell moment l’edifici s’utilitzà com a magatzem municipal, fins que es traslladà a la teuleria de can Vila. Així, cal Ferrer va caure en desús i es va anar degradant fins que l’any9999 es va rehabilitar per donar-li un ús públic. I aquí tenim l’actual telecentre i espai per a joves i entitats. I per molts anys!

Això és el que hem pogut esbrinar de la seva història. Segur que n’hi ha que en recorden més detalls, que han refrescat la memòria llegint aquestes línies i que han descobert alguna cosa que no sabien; però ara, en passar pel davant de cal Ferrer, tots ens la mirarem amb uns altres ulls.

Miquel Xaudiera

Cèsar Renau

Heteroquè?

Quan parlem de papallones de seguida ens vénen al cap les diürnes: acostumem a estar-hi més familiaritzats, potser perquè nosaltres també tenim costums diürns (uns més que d’altres), potser perquè els seus colors les fan més visibles, potser perquè tenen més bona premsa. No obstant, de les aproximadament 135.000 espècies de papallones descrites, les diürnes tan sols en representen un 20%.

Això significa que de nocturnes n’hi ha una varietat mooooolt més gran. Passa que, com tots els animals que es mouen en la foscor, tenen molt mala reputació i sovint se’ls atribueixen males intencions. És el que té mirar-ho tot des d’un punt de vista antropocèntric.

Si deixem de banda els prejudicis i ens endinsem en la nit, com qui agafa per primer cop unes ulleres d’aigua i es capbussa al mar, descobrirem tot un món paral·lel. Evidentment, i encara més en el cas dels insectes, també és a la primavera i a l’estiu quan aquest món és més actiu.

Les papallones de nit (heteròcers, per als amics) agrupen una sèrie d’espècies amb algunes característiques comunes i entre els estudiosos se les tracta com un grup, però, des del punt de vista de la ciència que classifica la diversitat biològica, actualment no tenen aquesta consideració.

Saturnia piry

Dèiem que són un grup molt divers. Aquesta diversitat es veu en la mida, en les formes, en els colors, en els costums, en les estratègies adaptatives… Poden ser insectes de molt pocs mil·límetres o extraordinàriament grans. Sense ser l’espècie més gran, la paó de nit (Saturnia piry), la papallona més grossa d’Europa, té una envergadura de 15 cm. No diríeu mai on l’hauríeu d’anar a trobar (els que ho sapigueu no hi jugueu)… Doncs no cal sortir del nostre municipi! Aquí no em puc estar d’explicar una batalleta personal, ja em perdonareu. Quan era estudiant a Girona, ja fa... bé, quan era estudiant a Girona, i encara no em podia ni imaginar que acabaria vivint a Montagut, amb els amics sovint fèiem sortides per a observar fauna, també papallones nocturnes. Més d’una nit havíem pujat als pobles de l’Alta Garrotxa amb l’esperança de veure, entre d’altres, una piry. No és una papallona molt abundant: segur que podria comptar amb els dits d’una mà els cops que l’he vist (viva). Doncs «la meva primera piry» la vaig veure a la façana de can Regent, al número 20 del carrer de la Font. El meu amic Josep Ma Vidal, en «Mies» (recordeu aquest nom), encara riu quan recordem els crits que vaig fer quan des de l’interior del seu VW Golf de color blanc vam veure aquella bèstia que tant cobejàvem.

Actias isabellae (Mascle)

No tan gran com la piry, però més espectacular, si és possible, per la seva forma i colors, és la Actias isabellae. Bé, quan anàvem de safari el seu nom era Graellsia isabellae i per mi sempre serà una graellsia. A més, el nom de Graellsia ve del segon cognom de l'entomòleg que la va descriure, d'ascendència catalana. Veure’n una és fantàstic, però veure’n estols de centenars, de milers, concentrades als fanals d’un poblet de muntanya de carrers desèrtics és... bufff… Això és el que ens vam trobar en un lloc d’Aragó el nom del qual no puc recordar (i no és que estigui fent de boletaire). La Graellsia, a Montagut, l’he vist un sol cop sobrevolant la pista poliesportiva i en una altra ocasió, al davant de casa, en vaig trobar l’ala d’una femella, però em va fer tanta il·lusió que vaig publicar la troballa al Facebook i tot; si puc recuperar el post us l’ensenyaré (ups!, perdoneu, m’ha tornat a passar). 

Actias isabellae (Femella)

He dit alegrement que era una ala de femella perquè, en el cas de la Graellsia, ambdós sexes es diferencien clarament per la forma del segon parell d’ales. Generalment, però, per diferenciar el sexe de les papallones de nit cal recórrer a les antenes. I és que els mascles dels heteròcers, a falta del color i la llum, localitzen les femelles per l’«olor» de les seves feromones. Per detectar aquesta «olor» els mascles tenen unes antenes amb forma de ploma, amb un nervi central del qual surten uns pelets laterals, mentre que les femelles, que esperen «a veure-les venir», tenen unes antenes més primes.

Diveses espècies d'esfíngids

Fora d’aquestes dues espècies, Saturnia piry i Graellsia isabellae, la resta són de mida molt més discreta. N’hi ha, però, moltes altres de molt boniques: per exemple, totes les de la família dels esfíngids, un grup d’espècies de cos molt robust i ales amb forma de llança; quan estan en repòs semblen un avió de combat. Pertany a aquesta família una espècie que coneixem com a «borinot», «borinot carter» o «bufaforats». Si dic que, tot i ser un heteròcer, és de costums diürns i sovint se’l veu libant el nèctar de les flors com si fos una abella tots sabreu de quin bitxo estem parlant. A més és interessant perquè és un clar exemple de mimetisme: la seva semblança amb els borinots parents de les abelles és una estratègia per a dissuadir els depredadors; és com un llop amb els peus enfarinats però a la inversa. Hi ha tota una teoria molt interessant que explica el fenomen del mimetisme, que no cal detallar per no avorrir ningú però que, com passa amb altres teories de la biologia, té la seva gràcia quan l’apliquem a l’espècie humana. Segur que tots coneixeu algun borinot, a part de mi.

Borinot (Hemaris fuciformis)

Hi ha altres papallones de nit conegudes per tothom: per exemple, els famosos «cucs de seda» (Bombyx mori) i la «processionària del pi» (Thaumetopoea pityocampa). En moltes espècies es dóna el cas que l’eruga s’alimenta d’una sola espècie vegetal, i si recordeu la voracitat amb què els vostres cucs menjaven les fulles de morera podeu imaginar que fàcilment les larves de papallona poden esdevenir una plaga: d’aquí la importància ecològica dels ocells insectívors com les mallerengues, els tallarols i altres. Val a dir que cap d’aquestes dues espècies és gaire agraciada en fase de papallona. Els cucs de seda que hem criat tots són d’una espècie exòtica, però aquí tenim altres espècies del gènere Bombyx.

Potser que anem acabant perquè, si no, sí que acabarem tots ben marejats.

Voldria haver provocat la curiositat, si més no, d’alguns de vosaltres per aquest món. Si és així, sapigueu que des de Terra Aspra organitzarem una sortida nocturna per a observar algunes de les espècies que viuen als nostres boscos. Ens hi acompanyarà en Mies, biòleg de vocació, formació i professió, però sobretot bon comunicador i un bon coneixedor del tema. Qui sap si tindrem l’oportunitat de veure alguna Graellsia o alguna piry. Ja rebreu tota la informació pels canals habituals, però us podeu reservar el vespre del dia 21 de maig.

Text: Cèsar Renau

Fotografies: Albert Miquel Loewe

L’ESCOLA

Any 1967. Els primers dies del curs sempre són molt especials. I més si el mestre és nou. Et fas preguntes: Quants alumnes tindré? Me’n sortiré? Tinc el repte de substituir un mestre que ha deixat forta empremta, el Sr. Tomàs Gracia. Ha fet molta feina i ben feta.

El primer any jo era solter. L’avia Marcel·la no va voler que em quedés sol a la casa del mestre i vaig ser acollit com un més de la família a cal Moliner. Mai els ho agrairé prou.

Llavors començàvem les classes el dia 15 de setembre i fèiem horari matinal de 9 a 12 fins al dia 30. Les tardes donaven per a molt. Vaig anar coneixent els entorns del poble. En Martí Pararols Cos em va ensenyar la gorga del Pont de Llierca quan va saber de la meva afició a la pesca. L’avi Mach em va ensenyar a anar a buscar bolets juntament amb el seu gendre Ramon Pujiula. També m’hi van acompanyar en Jordi de can Batlle i el pare dels Palomeras Sala. Amb ells vaig aprendre a trepitjar Serradell, la Creu de Fages, Freixenet, el Treu...

 A poc a poc retornaven les rutines. Arribava octubre, amb l’horari de matí, tarda i vespre, el novembre i el desembre.... la primera avaluació, les notes, l’hivern...

Sempre m’ha semblat que l’ensenyament i l’agricultura van de bracet. Segueixen un cicle natural que comença cada setembre. Compartim fruits, collites i carbasses i així en tanquem i n’obrim un de  nou cada any.

Recordo amb molta estimació aquell vell edifici escolar que ens va aixoplugar una colla d’anys. Porta grossa de fusta, una clau de ferro que pesava un quart de quilo. Al vestíbul d’entrada hi havia dues portes. Una era la del despatx i la de la dreta era la d’entrada a l’aula. Per dintre les parets eren pintades de color verd clar, gens cridaner, igual que les portes i finestres.

Per il·luminar-nos teníem tres fluorescents, més que suficients per treballar durant les llargues vetllades de l’hivern. Em vaig jubilar treballant en una aula més petita que la de Montagut i n’hi havia setze de fluorescents. L’entrada del sol per les finestres la graduàvem enrotllant aquelles persianes de cordó que havíem de fixar bé els dies de forta ventada.

La decoració de les parets? Molt senzilla, només hi havia penjats els cinc mapes principals, un de cada continent. Em van cridar molt l’atenció les pissarres. Eren pintades a la paret. Hi havia el problema que els dies de massa humitat quedaven molles i no s’hi podia escriure.

En una paret lateral, damunt d’un petit prestatge, hi havia una ràdio. Em va estranyar molt. Portava enganxada una placa petita que deia: RÀDIO ESCOLAR. Després vaig saber que era un regal d’Ensenyament per poder escoltar un pograma que s’emetia els dissabtes al matí per als nens de les escoles. Algú encara recordarà que més tard van fer el mateix però amb televisors. Ens van regalar un televisor ELBE que vam instal·lar al menjador escolar que s’espatllava molt i només hi havia un operari a Girona que te’l podia arreglar.

A la paret frontal, damunt la pissarra hi havia el crucifix, un quadre d’en Franco i un altre d’en José Antonio. Eren intocables.

Els alumnes estaven asseguts en unes taules de fusta bipersonals, el tauler feia una mica d’inclinació i a l’extrem més alt hi havia un forat on abans s’hi posava un tinter. L’estructura d’aquestes taules t’obligava a posar-les ben alineades per donar sensació d’ordre.

Una peça molt important de l’aula era l’estufa per escalfar-nos a l’hivern. Era una estufa Rayo, de ferro colat, que quan era encesa quedava ben roent. Hi cremàvem estelles d’alzina. En Coll de can Xacó ens en portava un camió quan se’ns acabava. En Jordi de can Batlle o el pare dels germans Josep i Miquel Palomeras Sala venien a estallar-la amb una picassa. Encara sembla que sento el soroll que feia el tiratge de l’estufa en dies freds i en moments de màxim silenci. Guardàvem la llenya al local on hi havia els lavabos, al fons a l’esquerra, és clar. Quan els ulls ens picaven una mica volia dir que els tubs de l’estufa estaven embussats i feien una mica de fum. Llavors  els havíem de desmuntar, picar-los amb un bastó i fer caure tot el sutge.

Abans de l’any 1967 els mestres havien de preparar cada dia una olla grossa de llet en pols que enviaven els americans. Qui no se’n recorda? No valia res. No he trobat mai ningú que em digués que li agradava. Però des de l’any 1968 Ensenyament va fer un conveni amb la Casa Ram de Vidreres i llavors ens feien arribar unes caixes amb ampolles petites de llet Ram. Recordo que ens les portava amb un camió en Lluís Llorens, que va ser un destacat jugador de l’Olot. Com que en sobrava de llet, la Quima en feia crema al Menjador Escolar.

Cada tardor que arriba recordo les acàcies que envoltaven l’escola de Montagut. Aquelles acàcies marcaven molt bé els colors de l’acabament de cicle, de color groc. Si la tardor era quieta, sense vents forts, en quedava un tou de fulles seques d’un pam de gruix. Encara en sento el soroll del trepig i la seva olor.

Els que estudiaven Comerç i Batxiller sortien a 2/4 de 5 de la tarda a berenar. Alguns anaven a can Biel a comprar llonguets que acabaven de sortir del forn. Recordo que en Josep Rigart se’ls menjava de dos en dos. A les cinc començaven les classes per a ells, que duraven fins a les vuit o dos quarts de nou del vespre. Ara, quan hi penso, em pregunto: com s’ho feien per anar a aquelles hores a casa seva els que vivien lluny? Em refereixo a la Maria de cal Rei, a l’Assumpció Picart de can Palomer d’Abaix, a les germanes Quintana Cels de can Sedó, a en Pierre de can Rovell, als germans Pagès de can Branques, als germans Guix de can Mingot... Darrere d’aquells estudis, embolcallats pel diploma, hi ha pilons de sacrificis que no han de ser ignorats per les joves generacions.

Amics, us asseguro que els records d’aquells temps són molt dolços i els tinc ben vius i presents. Fou un temps inoblidable. Us desitjo un BON NADAL.

                                                  

Josep Bataller i Vila

LES PORTES FERRADES ROMÀNIQUES: SANT PERE DE MONTAGUT

Lluïsa Amenós
www.actiweb.es/lluisaamenos

Vista general de la porta ferrada de Sant Pere de Montagut

FITXA TÈCNICA:

Porta ferrada de sant Pere de Montagut
Ferro forjat i clavat sobre posts de fusta. Aliatge de coure incrustat (forrellat i escut de pany)
Època medieval 
Observacions: la datació concreta resta pendent de futures anàlisis al batent de fusta i a les plaquetes metàl·liques incrustades.

Les portes ferrades són segurament els elements patrimonials més emblemàtics de l’art romànic català i constitueixen el principal tret identificatiu de les esglésies pirinenques. Val a dir, no obstant, que malgrat l’elevat nombre de portes conservades, només unes poques són datables al període romànic. 

Les portes ferrades es caracteritzen per tenir clavades diverses peces de ferro en la superfície externa del batent, amb la doble funció d’unir les posts juxtaposades i de eforçar els accessos als edificis o als antics recintes emmurallats. Les ferramentes conservades al Pirineu català presenten un disseny molt senzill, basat en un seguit de faixes o registres horitzontals que configuren un dibuix simètric. Cada faixa és constituïda per una llarga tija horitzontal que ocupa l’ample del batent, de la qual neixen un nombre variable d’espirals cap amunt i cap avall. El perfil de ferro pot ser un passamà pla, com a Montagut, o bé decorat amb canals o estries. 

Partint d’aquest disseny bàsic, es documenten versions més complexes o riques en decoració que s’inspiren en els models internacionals procedents de centreuropa. En tenim exemples en les portes ferrades representades al frontal de Sant Jaume de Frontanyà (Museu de Solsona), executat vers l’any 1300. 

Algunes ferramentes, com les de Santa Maria de Lluçà i Santa Maria de Covet, estan decorades amb caps d’au i de rèptil als extrems. Les aus, representades a l’ull de les espires, es caracteritzen per tenir un bec llarg i corbat, semblant al d’un pelicà o una àliga. Els caps de rèptil s’han associat amb dracs i serps. Les ornamentacions d’espirals combinades amb caperrons d’animals fantàstics són força freqüents en els llibres miniats medievals –especialment en les lletres que encapçalen els textos escrits. Sabem del cert que aquestes dissenys servien de model a la resta d’arts decoratives (vitralls, ceràmiques, forja...) i, fins i tot, que es recollien en forma de repertoris ornamentals o àlbums de dibuixos. Les portes de Lluçà i de Covet són la traducció en ferro d’una pintura que ornamenta la caplletra d’un còdex 

conservat a la Biblioteca Episcopal de Vic.

Algunes portes mantenen els tiradors originals romànics, com la de Santa Maria de Covet. Els elements més característics d’aquestes peces són el casquet hemiesfèric central, els motius calats de la placa i la decoració de l’armella a base de punts alternats amb línies en ziga-zaga.

En època medieval, les portes fermaven exteriorment amb pany i forrellat i reforçaven el tancament interior amb embarrats. El pany d’aquesta època respon a una estructura senzilla, constituïda per una caixa embotida a la fusta i envoltada d’una placa de perfil còncau i vèrtexs perllongats. El forrellat acostuma a presentar el característic cap de drac a l’extrem. El de Santa Maria de Serrallonga porta, a més, una inscripció i un crismó gravats que permeten datar-lo al 

segle XII.  El text, escrit en llatí, ens recorda el nom del ferrer que el va executar: “Bernat, ferrer, em féu de bon grat”.

A Catalunya tenim força forrellats similars al de Serrallonga, però ben pocs són datables als segles del romànic. Tots ells presenten el característic cap d’animal emplaçat a l’extrem d’una barra que suggereix la figura d’una serp o d’un rèptil. Si bé és difícil saber amb exactitud de quin tipus d’animal es tracta, tant el llenguatge simbòlic com les arts plàstiques medievals indiquen que podria tractar-se d’un drac. Des d’èpoques ben reculades, el drac ha format part de l’univers decoratiu dels objectes de ferro, especialment d’aquells vinculats al foc, com els clemàstecs, els capfoguers o les làmpades. Associat a la defensa i a la vigilància, aquest animal expressa l’origen tel·lúric del ferro transformat per l’home gràcies al control del foc. La facultat protectora del drac es veuria reforçada amb el crismó que presideix el nus d’alguns forrellats, com l’esmentat de Serrallonga, el de Santa Maria del Vilar de Reiners (Vallespir) o el de Sant Feliu de Rocabruna (Ripollès). El crismó és un element característic de les esglésies romàniques del Pirineu. Emplaçat generalment a la portalada, el podem trobar a nombrosos temples de la Ribagorça, el Pallars Sobirà, la Vall d’Aran i els Pirineus francesos. 

Detall del forrellat 

La porta de Montagut conserva dos forrellats amb els seus respectius panys, tot i que només el de sobre és original. El conjunt, força excepcional a casa nostra, combina el treball de forja mb una delicada decoració a base d’incrustacions de bronze o de llautó (caldria comprovar l’aliatge amb analítiques). Si es tractés de llautó (aliatge de coure i zinc), la ferramenta no seria anterior al segle XVI. Justament aquesta data coincideix amb l’època de màxim esplendor del temple i amb la construcció del retaule renaixentista de Pere Mates.

El forrellat consta d’una barra de secció poligonal profusament ornada amb motius geomètrics: als extrems s’hi disposen dues franges de petits cercles incisos que flanquegen un motiu central constituït per plaquetes de bronze o llautó incrustades, bona part de les quals ja s’han 

perdut. Val a dir que la barra presenta evidències de trencament a l’extrem dret, la qual cosa en dificulta la lectura formal completa.  No obstant això, tenint en compte els nombrosos forrellats conservats, no és forassenyat suposar que podria haver finalitzat amb el característic cap de drac. El nus paral·lelepipèdic portava aplicada una peça ovalada, de la qual només es percep l’empremta. La maneta encara conserva els forats on encaixaven les sis barretes en forma de cordonets, un motiu ornamental força habitual en els forrellats medievals, com l’esmentat de Serrallonga. Les armelles van folrades amb una fina planxa de bronze o llautó.

L’escut del pany de Montagut és també excepcional. Consta d’un pany embotit a la fusta i una placa de format quadrangular que presenta els quatre costats còncaus i els vèrtex perllongats. 

Tot el seu perímetre és perfilat per una sanefa que combina una ranglera externa de petits cercles punxonats amb una altra de plaquetes de bronze o llautó incrustat. La forma de l’escut és plenament medieval, a l’igual que els dos claus de cabota esfèrica que la fixen a la fusta. 

Els ferros originals no restaven despullats. Sabem del cert que les ferramentes de porta es revestien amb una capa de pintura o de daurat i sovint es clavaven a sobre de la fusta folrada amb cuir vermell (se’n conserven restes a les portes de Sant Julià de Brioude i Saint-Jean d’Orcival). Aquesta solució, habitual també en els ferros aplicats al mobiliari, permetia protegir el ferro de la corrosió i realçar el treball de forja. Els ferros de Montagut podrien haver-se ennegrit mitjançant l’empavonat, amb l’objectiu de ressaltar el daurat del bronze o llautó. 

Portes ferrades representades en capitells del claustre de la seu d’Elna 

Aquesta tècnica, documentada des d’antic, fou abastament utilitzada per la metal·listeria àrab, molt apreciada en els regnes cristians peninsulars. 

La porta ferrada de Montagut tancava l’accés principal de l’antic edifici medieval, de dimensions força més reduïdes. L’any 1669, fou reformada i reinstal·lada a la nova façana barroca: ho delaten les ampliacions afegides a la part superior del batent i la desordenada disposició dels claus.

El disseny de les ferramentes romàniques s’ajusta plenament a la concepció medieval de l’edifici religiós. Els programes escultòrics que decoraven les portalades estaven íntimament relacionats amb la significació del temple com a espai de la renovació diària del misteri de la redempció. L’espiral era un motiu carregat de gran significació simbòlica i la seva presència a la porta principal estaria destinada a reforçar el seu valor com a element de pas del món sensible 

al món diví. Aquesta idea apareix  ben explícita en algunes inscripcions conservades a les llindes de pedra, com la que presidia una de les portes d’accés a la seu romànica de Girona, on s’hi llegeix: “Sóc la porta de la vida; veniu joiosos, a través meu, al regne del cel; no sóc closa a cap fidel”.

Per saber-ne més:

AMENÓS, Lluïsa; «Les portes ferrades romàniques al sud del Pirineu Català», Quadern del Museu Episcopal de Vic, núm. 3 (2009), p. 57-92.