Sabies que…
cal Ferrer és una de les cases més antigues de Montagut? Formava part de la sagrera, el terreny sagrat que, posat sota la protecció i immunitat eclesiàstiques, envoltava les esglésies consagrades. En definitiva, hauria estat construïda durant l’edat mitjana.
És inevitable preguntar-se què ha estat de cal Ferrer durant tot aquest temps, i hem trobat algunes respostes en la memòria de la gent més gran i en algun document; perquè el seu nom no deixa cap dubte però, evidentment, no sempre ha estat una ferreria. Només des que l’any 77 del segle passat va ser adquirida per l’Ajuntament, pel valor de 175.000 pessetes (en euros? fent una conversió ràpida i tenint en compte la inflació ara serien uns 8250 €), ha tingut diversos usos. Probablement, de la construcció primigènia també en deu quedar ben poca cosa, o res: el cementiri arribava a tocar de la façana de la plaça de la Joventut i per tant només existia l’entrada de la plaça de la Llibertat, el número de plantes ha anat canviant...
Els primers propietaris que apareixen en el Registre de la Propietat són els mare i fill Sabina Guardiola i Miquel Balat, als quals se’ls va embargar, juntament amb dues altres propietats, per valor de 25.696 reales l’any 1862, només uns vuit-cents anys després de la construcció. Sis anys després naixeria la pesseta i al cap de cent trenta-un anys, l’euro.
En aquell moment, la finca passà a propietat d’en Francisco Surroca i Pineda, veí d’Argelaguer, qui en morir l’any 1879 la deixà en herència «a su amada esposa Catalina Font de quien ha recibido i espera recibir muchos i agradables sevicios quedando la misma encargada de hacer celebrar por su alma los pios sufragios que su amor y agradecimiento le dictaren».
En morir aquesta senyora, l’any 1903, a la inusitada edat de 90 anys, va passar a mans del seu nebot Pedro Font Fontané, veí de Santa Pau i que va morir a les Planes l’any 1929. De la seva filla Carmen Font Collelldevall, casada amb l’hereu de mas Llover de les Planes d’Hostoles, passà als seus néts, Pere i Montserrat Llover, l’any 1956.
Com veieu, durant tots aquests anys, cap propietari tenia gaire relació amb el poble i, per tant, podem pensar que la casa sempre havia estat arrendada.
Es veu que aquests dos germans no tenien gaire bona relació. Tan malavinguts estaven que, quan l’Ajuntament els va comprar cal Ferrer, per formalitzar la venda van acudir amb sengles advocats. (175.000:2) – minuta –plusvàlua… Ja ens ho haurien pogut regalar, no?
Els últims llogaters van ser els Puxeu, una família de ferradors que vivien a cal Sagal, una de les finques de l’actual plaça Llibertat i en aquell moment Plaza del Generalísimo. A cal Ferrer només tenien el taller on ferraven els animals i esmolaven els volants dels segadors. Això quan no tancaven per anar a França a fer la verema. Ja sabem, doncs, d’on li ve el nom actual, a la casa.
Els Puxeu van deixar la ferreria al voltant de l’any 30. Durant la guerra civil s’utilitzava per a acollir refugiats, i en temps de la postguerra va ser ocupada per la Guàrdia Civil.
Uns anys més tard l’Ajuntament en faria usdefruit com a casa d’acollida per a gent necessitada. Un dels últims ocupants va ser en Manel de las «hermanitas» de Banyoles, un home desvalgut en perdre les dues mans i la vista en una explosió les circumstàncies de la qual ja ningú recorda. Més tard, quan ja era propietat de l’Ajuntament, s’hi van fer reformes: es va abaixar un pis i es va refer la coberta. El cost d’aquella obra va superar la inversió feta en la compra de l’immoble.
A partir d’aquell moment l’edifici s’utilitzà com a magatzem municipal, fins que es traslladà a la teuleria de can Vila. Així, cal Ferrer va caure en desús i es va anar degradant fins que l’any 2007 es va rehabilitar per donar-li un ús públic. I aquí tenim l’actual telecentre i espai per a joves i entitats. I per molts anys!
Això és el que hem pogut esbrinar de la seva història. Segur que n’hi ha que en recorden més detalls, que han refrescat la memòria llegint aquestes línies i que han descobert alguna cosa que no sabien; però ara, en passar pel davant de cal Ferrer, tots ens la mirarem amb uns altres ulls.
Miquel Xaudiera
Cèsar Renau
