El cor de la Garrotxa torna a bategar

El passat diumenge 22 de novembre del 2015 serà un altre dels dies que marcarà història a Sant Aniol d’Aguja. Va ser el dia de la “Festa del ja no hi plou”, la inauguració oficial de la teulada del refugi reconstruït, que aplegà un centenar llarg

d’esforçats i compromesos Amics de Sant Aniol, amb el suport i la presència de d'un bon nombre de persones i de diversos representants d’entitats i administracions que han
ajudat en el projecte, presidides pel conseller Santi Vila, com a màxim responsable de Territori i Sostenibilitat.

El President i gran animador dels Amics, el bon amic Quim Oliver, en Xari, va tenir l’amabilitat de concedir-me l’honor i el privilegi de dirigir unes paraules als assistents, “com a còmplice multifacètic del projecte” va dir. Vaig recordar que la meva primera excursió amb el Centre Excursionista Empordanès, un cap de setmana del llunyà 1972, va ser precisament per fer el Comanegra des de Sant Aniol, i encara vàrem poder dormir al refugi principal abans del seu tancament i progressiu deteriorament.

També recordo que al llibret que acompanyava el mapa de l’Alpina sobre l’Alta Garrotxa que utilitzàvem hi deia que al riu encara s’hi podia observar alguna raríssima llúdriga. No cal dir que pujant des de Sadernes, i al capvespre i a la matinada pels voltants del refugi, vaig estar llarga estona observant el riu per si de cas. Però evidentment res. Més tard vaig saber que llavors ja feia temps que la llúdriga havia
desaparegut de la Garrotxa, i ja era molt rara a l’Empordà, d’on es va extingir totalment a finals dels 70. També havien desaparegut els voltors, i això que no em cansava de mirar el cel buscant rapinyaires. De tant en tant, el premi era algun aligot, un esparver i l’escassa àguila daurada. Els senglars eren rars, no hi havia cap dels grans herbívors i les guilles, genetes, teixons i gorjablancs eren molt empaitats, i molt porucs per tant.

Durant la dècada dels 70 es varen anar abandonant la majoria de masos encara ocupats de tota la comarca, degut a que les activitats econòmiques de la zona, com eren
l’aprofitament de llenya i de fusta, l’obtenció de carbó i la ramaderia anaven perdent importància en les abruptes muntanyes de l’Alta Garrotxa i, en general, a totes les zones
muntanyoses del país i d’Europa. I amb el tancament del refugi de Sant Aniol, l’any 1981, podem dir, a més, que el cor de la Garrotxa va deixar de bategar.

A partir d’aquell moment, els camins encinglerats només eren recorreguts per caçadors, de senglars i de bolets, per excursionistes i, més tard, per escaladors, per ciclistes de
muntanya, per naturalistes... Podem dir que, lentament, el “cos” s’anava refent, però en un paisatge absolutament diferent.

Sempre s’ha dit que el paisatge és l’aspecte que els humans donem al territori, en el fons és el pentinat que li fem. Passa com amb els humans: el cap, la closca, sempre és la
mateixa, però segons el tallat de cabells, el tenyit, el pentinat o l’esperrucat, o el diferent grau d’entrades i sortides, fem una cara o altra. A la Natura humanitzada hi passa el mateix: a la plana, per exemple, hi podem fer paisatges grocs sembrant gira-sols o vermells quan al blat i a l’ordi s’hi barregen les roselles, o els deixem marronosos quan es llaura, o d’un verd molt viu quan comencen a néixer els sembrats. Tot això en els paisatges humanitzats, però també hi ha els paisatges senzillament naturals, els intocats per la mà de l’espècie humana. D’aquests en queden molt pocs al món, i encara menys al nostre país, on d’intocat potser només queda algun recòndit racó de bosc, o algun penya-segat molt i molt arrecerat i dret, i encara. Actualment, el paisatge de la Garrotxa està tornant, de mica en mica, al que havia estat el seu aspecte natural en els darrers mil·lennis, quan la Terra ha tingut un clima semblant a l’actual, ja que en els milions de la història de la vida sobre el nostre planeta
la comarca havia tingut fesomies, flores i faunes absolutament diferents. Ara retornen els boscos d’alzines i roures, com a darrera vegetació potencial, que havien sigut talats per fer vaixells, travesses de tren, mobles, cairats, llenya, carbó... tot el què feia falta a les civilitzacions que vivien en aquest país. Quan ja no hi havia bosc, rematat pels
carboners, els ramats de cabres, ovelles, vaques i eugues s’encarregaven de mantenir les zones de pastura sense arbres, i amb prou feines algun arbust. Tots hem pogut veure
fotografies dels primers anys del segle XX amb les muntanyes de la Garrotxa ben pelades.

Ara, quan miro la riera de Sant Aniol, ja hi trobo petjades de llúdriga, o algun excrement al cim d’algun tronc o d’alguna pedra per marcar el seu territori. I pel cel sempre hi voleia algun voltor. El bon amic Xari em diu, per fer-me feliç, que només surten quan hi vaig jo; però no és així: per sort, ja tornen a criar a la Garrotxa i són observats per moltíssima gent. El què passa és que els bons amics de Sant Aniol, atrafegats com estan traginant taulons, sorra i maons, tenen prou feina amb la seva càrrega com per mirar cap amunt, cosa que invariablement, i per instint, jo faig contínuament. I clar, tinc més possibilitats de veure’ls que ells, i això que també sempre tragino també algun quilet de material.

Les àguiles daurades encara nien als cingles de la Garrotxa, que, encara que amb penes i treballs, mai han abandonat. Els voltors han tornat, igual que l’aufrany, que el trencalòs, que va arribar a fer niu i a pondre l’any 2012 (malauradament sense èxit, però esperem que hi torni en un futur no gaire llunyà; igual que ha de fer el voltor negre, i així recuperarem els quatre necròfags europeus).

Els senglars s’han fet molt abundants, massa, degut a la recuperació del bosc (amb ell, han recuperat refugi i aliment) i a la manca de depredadors naturals. I de mica en mica
han tornat, i això és un altre gran símbol de renaturalització, els herbívors salvatges: el cabirol des de França, l’isard des de l’Alt Pirineu, el cérvol, la daina i el mufló des d’alguns tancats cinegètics. I això és bo, ja que asseguren el funcionament natural de la zona; és a dir, converteixen matèria vegetal, combustible, en matèria animal. I encara
serà un funcionament més natural quan també tornin els seus depredadors: el linx europeu, l’ós i el llop. De linxs ja se n’han vist al Vallespir, diuen que un ós de la Vall d’Aran va fer una excursió fins a Costoja, i el llop ja viu en algunes comarques veïnes, i també diuen que algun ja corre per la Garrotxa...

Les societats evolucionen i, per sort, el respecte a la Natura també, i per això ens hem dotat d’estructures de Parcs Naturals. I l’Alta Garrotxa ha de ser un dels propers que es
constitueixin a Catalunya, ja que això permetria donar vida als pobles que formen part d’aquesta gran zona natural que s’estén des del coll d’Ares fins al coll del Portús.

I amb aquesta evolució cap al respecte per la Natura també és lògic que el refugi funcioni diferent i que es doti de les darreres tecnologies per obtenir i estalviar energia (mini hidràulica, geotèrmica, solar, fotovoltaica, estelles de llenya, bombetes i electrodomèstics de baix consum...). A la vegada, l’obtenció d’estelles permetrà mantenir zones de pastura obertes pel bestiar i aviram que poden acompanyar, i
alimentar, els responsables i usuaris del refugi. I un hort, voltat de fruiters, i uns petits conreus també hauran d’ajudar a mantenir vida i biodiversitat. Les aigües residuals han
d’acabar convertides en una bassa per amfibis i els residus també s’hauran de minimitzar i tractar adequadament.

Amb la restauració del refugi de Sant Aniol el cor de la Garrotxa tornarà a bategar, però en un “cos”, en un paisatge més natural. Des del refugi estant es podran veure els vols
nupcials de les àguiles daurades (i qui sap si aviat també de les imperials, citades al segle XIX per Estanislau Vayreda), els grups de voltors voleiant en grup per trobar animals morts per menjar i el trencalòs seguint-los per tornar a estimbar els ossos massa grossos per esmicolar-los i poder empassar-se’ls a bocins. I a les nits de tardor es podrà sentir el bram dels cérvols, el lladruc dels cabirols i la ronca de les daines. I a l’hivern es podrà arribar a sentir el miolar dels linxs en zel o l’udolar dels llops. Quan això passi sabrem que l’Alta Garrotxa serà ben viva, amb un altre tipus de vida que també hauremtornat a fer possible els humans.

I que ningú tingui cap por de trobar-se amb algun ós o amb algun llop. Segur que s’espantaran més ells que nosaltres. Sobretot no els empipeu i saludeu-los cordialment (tampoc cal donar-los la mà, eh!). I penseu que a molts llocs del món aquestes espècies conviuen perfectament amb els humans i no passa res. Sempre els hi dic als meus fills i amics que si es troben algun llop o algun ós, o en d’altres països un lleopard o un tigre, que els saludin, que no els molestin i que els hi desitgin un molt bon dia. Segons quins humans es trobin, en canvi, més val arrencar a córrer de seguida.

El passat 22 de novembre, mentre es feien els actes d’inauguració de la coberta del nou refugi de Sant Aniol, ens va sobrevolar un grup de voltors, i també un pela-roques, un
ocell preciós que a l’hivern baixa de les alçades on cria al Pirineu. Sembla una puput, però més petita i de colors vermell, blanc i negre. Tot un auguri que el futur és amb
nosaltres! Per molts anys! I visca la Garrotxa i el seu cor!

Jordi Sargatal Vicens

L’Empordà, 2 de gener del 2016

Heteroquè?

Quan parlem de papallones de seguida ens vénen al cap les diürnes: acostumem a estar-hi més familiaritzats, potser perquè nosaltres també tenim costums diürns (uns més que d’altres), potser perquè els seus colors les fan més visibles, potser perquè tenen més bona premsa. No obstant, de les aproximadament 135.000 espècies de papallones descrites, les diürnes tan sols en representen un 20%.

Això significa que de nocturnes n’hi ha una varietat mooooolt més gran. Passa que, com tots els animals que es mouen en la foscor, tenen molt mala reputació i sovint se’ls atribueixen males intencions. És el que té mirar-ho tot des d’un punt de vista antropocèntric.

Si deixem de banda els prejudicis i ens endinsem en la nit, com qui agafa per primer cop unes ulleres d’aigua i es capbussa al mar, descobrirem tot un món paral·lel. Evidentment, i encara més en el cas dels insectes, també és a la primavera i a l’estiu quan aquest món és més actiu.

Les papallones de nit (heteròcers, per als amics) agrupen una sèrie d’espècies amb algunes característiques comunes i entre els estudiosos se les tracta com un grup, però, des del punt de vista de la ciència que classifica la diversitat biològica, actualment no tenen aquesta consideració.

Saturnia piry

Dèiem que són un grup molt divers. Aquesta diversitat es veu en la mida, en les formes, en els colors, en els costums, en les estratègies adaptatives… Poden ser insectes de molt pocs mil·límetres o extraordinàriament grans. Sense ser l’espècie més gran, la paó de nit (Saturnia piry), la papallona més grossa d’Europa, té una envergadura de 15 cm. No diríeu mai on l’hauríeu d’anar a trobar (els que ho sapigueu no hi jugueu)… Doncs no cal sortir del nostre municipi! Aquí no em puc estar d’explicar una batalleta personal, ja em perdonareu. Quan era estudiant a Girona, ja fa... bé, quan era estudiant a Girona, i encara no em podia ni imaginar que acabaria vivint a Montagut, amb els amics sovint fèiem sortides per a observar fauna, també papallones nocturnes. Més d’una nit havíem pujat als pobles de l’Alta Garrotxa amb l’esperança de veure, entre d’altres, una piry. No és una papallona molt abundant: segur que podria comptar amb els dits d’una mà els cops que l’he vist (viva). Doncs «la meva primera piry» la vaig veure a la façana de can Regent, al número 20 del carrer de la Font. El meu amic Josep Ma Vidal, en «Mies» (recordeu aquest nom), encara riu quan recordem els crits que vaig fer quan des de l’interior del seu VW Golf de color blanc vam veure aquella bèstia que tant cobejàvem.

Actias isabellae (Mascle)

No tan gran com la piry, però més espectacular, si és possible, per la seva forma i colors, és la Actias isabellae. Bé, quan anàvem de safari el seu nom era Graellsia isabellae i per mi sempre serà una graellsia. A més, el nom de Graellsia ve del segon cognom de l'entomòleg que la va descriure, d'ascendència catalana. Veure’n una és fantàstic, però veure’n estols de centenars, de milers, concentrades als fanals d’un poblet de muntanya de carrers desèrtics és... bufff… Això és el que ens vam trobar en un lloc d’Aragó el nom del qual no puc recordar (i no és que estigui fent de boletaire). La Graellsia, a Montagut, l’he vist un sol cop sobrevolant la pista poliesportiva i en una altra ocasió, al davant de casa, en vaig trobar l’ala d’una femella, però em va fer tanta il·lusió que vaig publicar la troballa al Facebook i tot; si puc recuperar el post us l’ensenyaré (ups!, perdoneu, m’ha tornat a passar). 

Actias isabellae (Femella)

He dit alegrement que era una ala de femella perquè, en el cas de la Graellsia, ambdós sexes es diferencien clarament per la forma del segon parell d’ales. Generalment, però, per diferenciar el sexe de les papallones de nit cal recórrer a les antenes. I és que els mascles dels heteròcers, a falta del color i la llum, localitzen les femelles per l’«olor» de les seves feromones. Per detectar aquesta «olor» els mascles tenen unes antenes amb forma de ploma, amb un nervi central del qual surten uns pelets laterals, mentre que les femelles, que esperen «a veure-les venir», tenen unes antenes més primes.

Diveses espècies d'esfíngids

Fora d’aquestes dues espècies, Saturnia piry i Graellsia isabellae, la resta són de mida molt més discreta. N’hi ha, però, moltes altres de molt boniques: per exemple, totes les de la família dels esfíngids, un grup d’espècies de cos molt robust i ales amb forma de llança; quan estan en repòs semblen un avió de combat. Pertany a aquesta família una espècie que coneixem com a «borinot», «borinot carter» o «bufaforats». Si dic que, tot i ser un heteròcer, és de costums diürns i sovint se’l veu libant el nèctar de les flors com si fos una abella tots sabreu de quin bitxo estem parlant. A més és interessant perquè és un clar exemple de mimetisme: la seva semblança amb els borinots parents de les abelles és una estratègia per a dissuadir els depredadors; és com un llop amb els peus enfarinats però a la inversa. Hi ha tota una teoria molt interessant que explica el fenomen del mimetisme, que no cal detallar per no avorrir ningú però que, com passa amb altres teories de la biologia, té la seva gràcia quan l’apliquem a l’espècie humana. Segur que tots coneixeu algun borinot, a part de mi.

Borinot (Hemaris fuciformis)

Hi ha altres papallones de nit conegudes per tothom: per exemple, els famosos «cucs de seda» (Bombyx mori) i la «processionària del pi» (Thaumetopoea pityocampa). En moltes espècies es dóna el cas que l’eruga s’alimenta d’una sola espècie vegetal, i si recordeu la voracitat amb què els vostres cucs menjaven les fulles de morera podeu imaginar que fàcilment les larves de papallona poden esdevenir una plaga: d’aquí la importància ecològica dels ocells insectívors com les mallerengues, els tallarols i altres. Val a dir que cap d’aquestes dues espècies és gaire agraciada en fase de papallona. Els cucs de seda que hem criat tots són d’una espècie exòtica, però aquí tenim altres espècies del gènere Bombyx.

Potser que anem acabant perquè, si no, sí que acabarem tots ben marejats.

Voldria haver provocat la curiositat, si més no, d’alguns de vosaltres per aquest món. Si és així, sapigueu que des de Terra Aspra organitzarem una sortida nocturna per a observar algunes de les espècies que viuen als nostres boscos. Ens hi acompanyarà en Mies, biòleg de vocació, formació i professió, però sobretot bon comunicador i un bon coneixedor del tema. Qui sap si tindrem l’oportunitat de veure alguna Graellsia o alguna piry. Ja rebreu tota la informació pels canals habituals, però us podeu reservar el vespre del dia 21 de maig.

Text: Cèsar Renau

Fotografies: Albert Miquel Loewe