Tradueix

dilluns, 9 de novembre del 2015

Entrevista a Joan Pujol Ribó

-Nascut a Barcelona el 29 de juny de 1944. Els meus pares van anar de revetlla a la plaça Catalunya, a prendre una copa, i a la tornada a casa la mare es troba malament. I aquella matinada de Sant Pere vaig venir al món.

Vostè, veí de Barcelona, com coneix Montagut i avui el tenim afincat al nostre poble?
-Les meves arrels familiars venen de la Garrotxa, el meu pare de Banyoles i el meu avi d’Olot. Llavors estic entre dues comarques prou conegudes. I la decisió de venir a Montagut, ens ve determinada per la salut del nostre fill. Amb poc més d’un any d’edat, tenia trastorns digestius i li calia un canvi. Aquí, l’ajut d’un cunyat nostre, que hi tenia una casa, va ser definitiu per adaptar-nos i esperar fins trobar un terreny per construir una casa. El vam trobar aviat, es va fer la construcció tal com volíem, amb una gran zona de jardí, i tenim uns veïns de primera. Aquí hi passem molts dies de l’any.
La seva vida laboral ha estat la Medicina. Doctor en quina especialitat?
-Especialista en pneumologia, aparell respiratori. Vaig estudiar al Clínic i vaig completar la formació a l’hospital de Sant Pau, tot a Barcelona. Després vaig anar a l’Hospital de Mollet, com a especialista d’aparell respiratori, i els últims deu anys a Granollers. Allà vaig treballar en la informàtica mèdica del Vallès Oriental, compaginant aquesta feina amb la pneumologia fins als 65 anys, edat de la jubilació. Una experiència molt bona va ser la part social, treballant per dues ONG de l’Àfrica.
Casat i amb dos fills?
-Sí, casat amb la Nuria Crespell i hem tingut un noi i una noia. El fill, en Ferran, és enginyer expert en mines i viu a Xile, i la Beatriu, arquitecte, ve sovint a Montagut i és mare de dues nenes, Maria i Carla.
Quines son les seves aficions o diversions preferides?
-El jardí de Montagut em fa viure. Treballar-hi i gaudir de les seves olors i de les seves ombres... També el dibuix i la pintura complementen les hores d’esbarjo,  que ara en són moltes...
La seva senyora s’ha adaptat a la vida del poble?
-Ella és més “urbanita”. Aquí no tenim teatres, ni Rambles, ni grans magatzems, coses que sempre es troben a faltar. Però aquí hem passat molts bons moments plegats. Hi tenim amics i amigues, però clar, les facilitats de la capital no es poden comprar aquí.
Fem l’entrevista a la sala de la casa i, des de dalt, el panorama de l’entorn és preciós, amb la muntanya del Cos al front del jardí. Presideix un xiprer altíssim com a senyal d’hospitalitat i acolliment. També hi ha una figuera, morera, roure, faig, noguera, freixe, i altres plantes, maria lluïsa, rosers, cirerer, magraner,etc. Una autèntica exposició viva que dóna un paisatge d’olors i colors de tota mena.
La seva vida ha estat un camí de flors i violes?
-Jo diria de treball i molta sort. Soc el gran de sis germans i vam quedar orfes de pare. Jo tenia 15 anys i això va fer que la meva joventut fos una mica difícil. Vaig haver de compaginar els estudis amb el treball a la empresa familiar i donar suport a la mare i als germans petits.
Quan surti aquesta entrevista a la revista El Brull ja serem independents?
-Confiem en que sí.
Catalunya serà o no serà?
-Ja és, pels catalans és la nostra terra, és el nostre país i encara que no ens ho vulguin reconèixer som una Nació.
Doctor Pujol, ja que hem contestat tan encertadament dues preguntes de política, podria rematar la feina amb una tercera? Com a metge, quin diagnòstic ens donaria del polític que casualment porta el cognom Pujol?
-Els metges hem de ser respectuosos amb el pensar i l’obrar de la gent. Nosaltres no mesurem els seus actes sinó la seva salut.
Sàvia resposta Doctor. Per acabar aquesta xerrada, hem de fer palesa la devoció que té aquesta família per visitar i conèixer a fons totes les esglésies i ermites que formen part del patrimoni cultural de la Garrotxa. Vam coincidir recentment a la festa de la Mare de Déu de la Devesa, jo també tinc devoció per aquest cognom, és clar. Doncs bé, deia que fent la xerrada, i contemplant tot el preciós panorama que teníem davant dels ulls, em va fer una confessió referent a l’església.
-Fa molts anys, amb l’amic Josep Espigulé (a.c.s.), company d’excursions, vàrem visitar l’església de la Devesa quedant  impressionats pel lamentable estat d’abandonament en què es trobava, fins i tot el camí s’havia perdut. Vàrem comentar la necessitat d’una restauració urgent i ell va assegurar que en tindria cura. Va ser degut a la seva iniciativa que avui la podem contemplar en un estat de perfecció total, dins i fora de la capella, i amb l’aplec recuperat.
Posem punt i final a l’entrevista. Gràcies per la seva atenció i també agrair als dos la seva afiliació a l’Associació de la Gent Gran de Montagut.

Josep Davesa Olivet

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada