Tardor

Octubre 2015

Tardor  

Fa dies que dono puntades de peu a castanyes lluents i bordes que hi ha pels carrers de Girona. És tardor, el temps que més escau a la ciutat grisa i de carreus humits. S'hi celebren les fires de Sant Narcís, que aglomeren gent de totes les poblacions de la província. Per uns dies la silueta de la nòria rivalitza amb la del campanar de la catedral, i la ciutat queda presa pel soroll eixordador i la lluminària vertiginosa de les atraccions; l'olor del caliu de castanyes torrades i del sucre embafador de les pomes caramel·litzades; i el passeig per parades d'arracades i joguines fetes a mà, i per les d'engrunes de formatges artesanals i torradetes amb anxoves que els mateixos venedors de cada any donen per picar i la gentada hi pica en un no res. Els més petits -com ja els va passar als seus avis i pares quan ells també eren nens- queden totalment hipnotitzats pels colors cridaners i el moviment d'una muntanya russa, un tren de la bruixa, un laberint amb obstacles, uns anècs de pescar i núvols de sucre de color xiclet. No en tenen mai prou. Quan siguin grans recordaran la màgia amb què vivien aquests moments i en com tornaven d'orgullosos a casa comptant a quantes atraccions havien pujat. Per la seva banda, els més joves esperen amb nervis l'hora nocturna, per no faltar al seu particular ball de debutants que són les barraques. Got de plàstic en mà, fan voltes i voltes a la pista de ball de la copa amb la mirada aixecada per veure a qui es troben.  

Sota l'embalum encegador de les fires, la natura imperceptible segueix el seu curs. És tardor, potser l'època de l'any més estimada pels poetes. Els dies s'escurcen, les fulles s'envinagren, l'aire és més fi i els cels, al capvespre, són espectaculars, ben bé com quadres impressionistes fets de ditades fosforescents. Josep Mª de Segarra va captar magistralment l'apaivagament que afecta Girona, la ciutat dels quatre rius, a la tardor: Sota el pont camina l'aigua trista,/és l'aigua de la pluja de Tots Sants;/el cel és malva i rosa i ametista,/hi ha un or en els camins forans. És extremadament sensorial, l'equinocci de tardor. Els sentits s'obren golosos als esclats de colors intensos, olor de fum, tactes cruixents i a la xiscladissa dels ocells que emigren a latituds més benignes. Es diu que l'única vegada que canta un cigne és quan està a punt de morir. Igualment, les fulles de tardor es tornen de tons estridents, com un últim crit abans de debilitar-se i morir.

Amb la tardor es va deixant enrere la vida a fora, relaxada, enlluernadora i oberta de l'estiu, i es va fent lloc dins nostre el caràcter introvertit i melancòlic que li és pròpi. Els arbres muden ràpidament. Amb quatre gotes i un feble ventet es desfaran i rodolaran. Caminarem per una catifa de fulles mortes i les trepitjarem com si trepitgéssim les il·lusions d’estiu. Un poeta de llengua alemanya, Rainer Maria Rilke, es fa seu el recolliment d'aquest moment de l'any, d'impàs entre l'estiu i la tardor, i ho explica amb paraules nues i crues: Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l'estiu./Projecta la teva ombra en els rellotges/de sol i deixa córrer els vents per les planures. (…) Qui ara no té casa, ja no la bastirà./ Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,/
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes/ i per les avingudes vagarà inquiet/ d'aquí d'allà, mentre les fulles giravolten. Melancolia i tardor, una parella ben avinguda.

A la ciutat és difícil captar els canvis que produeix en el paisatge i l'ànima. Quan enfosqueix a la natura, s'encenen els llums més aviat i tota sensació de solitud es disfressa ràpidament amb bambolines que tapen el cel. Si per Verlaine “Els llargs laments/dels violins/ de la tardor/ fereixen el meu cor/ amb una languidesa/ insistent”, per a nosaltres qualsevol mínim símptoma de llangor que notem ha de ser extirpat. Faci el temps que faci cap violí no ens pot ferir. Els canvis de la natura no ens poden destorbar el nostre dia a dia. Fins i tot canviem l'hora solar per ser igual de productius tot l'any. L'avi deia que l'hora oficial no era la real, que continuava calculant. Hi ha qui, però, es troba a recés a la ciutat. Josep Mª Espinàs: “A la ciutat, cada llum que encén la tardor és estimulant com un petit toc de tardor. Quan ve la fosca, l'or de la tardor s'apaga en les fulles dels arbres del bosc, però ressuscita als carrers i posa una mica de llum a les cares”. Al vespre, el qui està tristoi, troba un recés càlid caminant entre el brogit de gent, botigues i cotxes. Dins l'anonimat, se sent acompanyat per la fressa constant que hi ha de fons. Recollir-se en l’aparador de llum taronjosa, potser d'una llibreria d’aspecte minúscul que alberga en secret prestatges infinits, és reconfortant.

Tots Sants. Toquen les campanes de les nou al campanar de l'església d'Oix. El poble té un aspecte fantasmal dins la boira del matí. No hi ha ni una ànima vivent pels camins dels voltants. La boira fascinava Josep Pla, segurament l'escriptor més citat de la literatura catalana, que, tampoc jo, no em puc estar de citar. Deia que amb la boira el paisatge sembla irreal, que flota. Aleshores: “Les més agres figures esdevenen roures centenaris, les cases més modestes es transmuten en fabulosos castells i, sobre els rostolls esquilats, s'hi fa un baf entre verd i blavís, com si fos un prat d'herba densa i fresca”. Avui, Oix, enmig de la boirina plujosa i el cel grisós, fa tot l'efecte de ser un poble de novel·la medieval, a les envistes del castell i les bromes de fum de les cases que han començat a desembussar les xemeneies.

Quina olor de fum que fa. Deuen cremar feixos en algun hort. El vent s'ha endut les fulles d'arbres del camí. Hi queden, ara, branques esfilagarsades. L'únic que sembla impertorbable als embats del temps són els xiprers del petit cementiri. Es troben entre el cel i la terra i des de l'antiguitat que se'ls ha donat un valor espiritual. El símbol de dol d'aquest arbre el trobem en un d'aquests poètics mites grecs de les Metamorfosis d'Ovidi. Explica la història de Cyparissus (Xiprer en l'actualitat), un noi estimat pel déu Apol·lo, que va disparar una fletxa a l'aire mentre probava un arc, amb tanta mala sort que va fa ferir de mort al seu millor amic, un cérvol sagrat que tenia banyes d'or i garlandes de pedres precioses, que l'acompanyava arreu. Desconsolat, va demanar als Déus que l'ajudessin a plorar per sempre més la mort d'aquell cérvol estimat. És així com Apol·lo el va convertir en un xiprer, que simbolitza dol i dolor pels éssers estimats. Plora eternament la mort dels altres i els fa costat en el seu dol.

La mort al poble. Altra vegada Rilke. Altra vegada el binomi ciutat i poble que exaltava a la seva novel·la Els apunts de Malte Laurids Brigge. El protagonista, un noi de poble, se'n va a la gran ciutat de Paris quan començava a ser una gran urbs, pels volts del 1900. Allà hi veu la vida deshumanitzada i impersonal. Ficats en la inèrcia urbana, és fàcil perdre el nord entre tants estímuls i que la mort quedi relegada en algun lloc polsegós, com si no anés amb nosaltres. Allà hi veu morts petites i banals, sense cap cerimònia. Del poble, en canvi, diu: “Quan hom mor a casa, és natural que la gent triï aquella mort. Tots han tingut una mort pròpia. Abans se sabia (o potser ens ho imaginàvem) que portàvem la mort a dins, com la fruita el pinyol. Hom tenia la mort, i això us donava una dignitat peculiar i un callat orgull.” En un poble, per a tota persona que mori, la seva mort no passarà desapercebuda, sinó que la recordaran les campanes amb el toc de difunts. Se'n parlarà per les cantonades. El primer de saber-ho començarà a marcar números dels veïns que té anotats en una llista de cases “Can”, “Cal” i “Cala”. Es deixarà a la bústia una esquela. Sigui qui sigui que mori, més o menys estimat, amb més o menys diners, se li retrà un cerimonial que el reconeixerà i el recordarà. El difunt continuarà formant part de la vida del poble.

Comença a plovisquejar, un "siri-miri" persistent. El paisatge regalima, xop d'aigua. El cel tot gris, baix i carregós. L'equinocci de tardor és un aperitiu de l'hivern que ja truca a la porta, impacient. És curt. D'aquí que a vegades se l'anomeni la primavera de l'hivern. Comença el tombant del fred, i creix el desig d’arraulir-nos a dins, llegir i fer torrades vora un foc ben viu, i contemplar les guspires dels tions com espeteguen. I que les guspires ens flamegin els ulls de vívides imatges d’ensonyament. I, sobretot, ens rondarà la pregunta del milió de dòlars: Es faran bolets?

Judit Baseiria Martí