Heteroquè?

Quan parlem de papallones de seguida ens vénen al cap les diürnes: acostumem a estar-hi més familiaritzats, potser perquè nosaltres també tenim costums diürns (uns més que d’altres), potser perquè els seus colors les fan més visibles, potser perquè tenen més bona premsa. No obstant, de les aproximadament 135.000 espècies de papallones descrites, les diürnes tan sols en representen un 20%.

Això significa que de nocturnes n’hi ha una varietat mooooolt més gran. Passa que, com tots els animals que es mouen en la foscor, tenen molt mala reputació i sovint se’ls atribueixen males intencions. És el que té mirar-ho tot des d’un punt de vista antropocèntric.

Si deixem de banda els prejudicis i ens endinsem en la nit, com qui agafa per primer cop unes ulleres d’aigua i es capbussa al mar, descobrirem tot un món paral·lel. Evidentment, i encara més en el cas dels insectes, també és a la primavera i a l’estiu quan aquest món és més actiu.

Les papallones de nit (heteròcers, per als amics) agrupen una sèrie d’espècies amb algunes característiques comunes i entre els estudiosos se les tracta com un grup, però, des del punt de vista de la ciència que classifica la diversitat biològica, actualment no tenen aquesta consideració.

Saturnia piry

Dèiem que són un grup molt divers. Aquesta diversitat es veu en la mida, en les formes, en els colors, en els costums, en les estratègies adaptatives… Poden ser insectes de molt pocs mil·límetres o extraordinàriament grans. Sense ser l’espècie més gran, la paó de nit (Saturnia piry), la papallona més grossa d’Europa, té una envergadura de 15 cm. No diríeu mai on l’hauríeu d’anar a trobar (els que ho sapigueu no hi jugueu)… Doncs no cal sortir del nostre municipi! Aquí no em puc estar d’explicar una batalleta personal, ja em perdonareu. Quan era estudiant a Girona, ja fa... bé, quan era estudiant a Girona, i encara no em podia ni imaginar que acabaria vivint a Montagut, amb els amics sovint fèiem sortides per a observar fauna, també papallones nocturnes. Més d’una nit havíem pujat als pobles de l’Alta Garrotxa amb l’esperança de veure, entre d’altres, una piry. No és una papallona molt abundant: segur que podria comptar amb els dits d’una mà els cops que l’he vist (viva). Doncs «la meva primera piry» la vaig veure a la façana de can Regent, al número 20 del carrer de la Font. El meu amic Josep Ma Vidal, en «Mies» (recordeu aquest nom), encara riu quan recordem els crits que vaig fer quan des de l’interior del seu VW Golf de color blanc vam veure aquella bèstia que tant cobejàvem.

Actias isabellae (Mascle)

No tan gran com la piry, però més espectacular, si és possible, per la seva forma i colors, és la Actias isabellae. Bé, quan anàvem de safari el seu nom era Graellsia isabellae i per mi sempre serà una graellsia. A més, el nom de Graellsia ve del segon cognom de l'entomòleg que la va descriure, d'ascendència catalana. Veure’n una és fantàstic, però veure’n estols de centenars, de milers, concentrades als fanals d’un poblet de muntanya de carrers desèrtics és... bufff… Això és el que ens vam trobar en un lloc d’Aragó el nom del qual no puc recordar (i no és que estigui fent de boletaire). La Graellsia, a Montagut, l’he vist un sol cop sobrevolant la pista poliesportiva i en una altra ocasió, al davant de casa, en vaig trobar l’ala d’una femella, però em va fer tanta il·lusió que vaig publicar la troballa al Facebook i tot; si puc recuperar el post us l’ensenyaré (ups!, perdoneu, m’ha tornat a passar). 

Actias isabellae (Femella)

He dit alegrement que era una ala de femella perquè, en el cas de la Graellsia, ambdós sexes es diferencien clarament per la forma del segon parell d’ales. Generalment, però, per diferenciar el sexe de les papallones de nit cal recórrer a les antenes. I és que els mascles dels heteròcers, a falta del color i la llum, localitzen les femelles per l’«olor» de les seves feromones. Per detectar aquesta «olor» els mascles tenen unes antenes amb forma de ploma, amb un nervi central del qual surten uns pelets laterals, mentre que les femelles, que esperen «a veure-les venir», tenen unes antenes més primes.

Diveses espècies d'esfíngids

Fora d’aquestes dues espècies, Saturnia piry i Graellsia isabellae, la resta són de mida molt més discreta. N’hi ha, però, moltes altres de molt boniques: per exemple, totes les de la família dels esfíngids, un grup d’espècies de cos molt robust i ales amb forma de llança; quan estan en repòs semblen un avió de combat. Pertany a aquesta família una espècie que coneixem com a «borinot», «borinot carter» o «bufaforats». Si dic que, tot i ser un heteròcer, és de costums diürns i sovint se’l veu libant el nèctar de les flors com si fos una abella tots sabreu de quin bitxo estem parlant. A més és interessant perquè és un clar exemple de mimetisme: la seva semblança amb els borinots parents de les abelles és una estratègia per a dissuadir els depredadors; és com un llop amb els peus enfarinats però a la inversa. Hi ha tota una teoria molt interessant que explica el fenomen del mimetisme, que no cal detallar per no avorrir ningú però que, com passa amb altres teories de la biologia, té la seva gràcia quan l’apliquem a l’espècie humana. Segur que tots coneixeu algun borinot, a part de mi.

Borinot (Hemaris fuciformis)

Hi ha altres papallones de nit conegudes per tothom: per exemple, els famosos «cucs de seda» (Bombyx mori) i la «processionària del pi» (Thaumetopoea pityocampa). En moltes espècies es dóna el cas que l’eruga s’alimenta d’una sola espècie vegetal, i si recordeu la voracitat amb què els vostres cucs menjaven les fulles de morera podeu imaginar que fàcilment les larves de papallona poden esdevenir una plaga: d’aquí la importància ecològica dels ocells insectívors com les mallerengues, els tallarols i altres. Val a dir que cap d’aquestes dues espècies és gaire agraciada en fase de papallona. Els cucs de seda que hem criat tots són d’una espècie exòtica, però aquí tenim altres espècies del gènere Bombyx.

Potser que anem acabant perquè, si no, sí que acabarem tots ben marejats.

Voldria haver provocat la curiositat, si més no, d’alguns de vosaltres per aquest món. Si és així, sapigueu que des de Terra Aspra organitzarem una sortida nocturna per a observar algunes de les espècies que viuen als nostres boscos. Ens hi acompanyarà en Mies, biòleg de vocació, formació i professió, però sobretot bon comunicador i un bon coneixedor del tema. Qui sap si tindrem l’oportunitat de veure alguna Graellsia o alguna piry. Ja rebreu tota la informació pels canals habituals, però us podeu reservar el vespre del dia 21 de maig.

Text: Cèsar Renau

Fotografies: Albert Miquel Loewe